Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

– El teu periple investigador comença amb la tesi doctoral.

Sí, la vaig centrar en l’aplicació de la IA en el camp de les depuradores d’aigües residuals, però era l’any 98 i el Big Data i Data Mining encara es trobaven a les beceroles. En definitiva, les dades “objectives” d’aquella època eren majoritàriament de mala qualitat, i per tant, nosaltres ens basàvem més en la percepció que tenia el cap de planta de la seva instal·lació: olor, color, funcionament línia de fangs, etc.

– Igualment vau ser uns avançats a la vostra època.

Pot ser… fa poc que les grans empreses del sector de l’aigua han començat a parlar de forma habitual de la IA. D’alguna forma el concepte ha traspassat els centres de recerca, entrant amb força en la indústria i ja és una realitat per a diversos sectors.

– Des que estàs a l’ICRA treballes amb diverses tecnologies, més concretament en membranes.

Sí, treballem en diferents tipus com són membranes de terciari, dessalinització, osmosi inversa i directa… Però també tenim una segona línia d’investigació igualment important dedicada a l’eliminació de fàrmacs, en fem el seguiment i veiem com es transformen en el medi, quins i com s’eliminen, toxicitat, etc. De fet l’ICRA és un referent per fer-ne les mesures.

– Relacionat amb el tema de membranes, abans has mencionat la Osmosi Directa. És una tecnologia interessant pel què fa a la reducció del consum energètic però té alguns inconvenients…

Efectivament, encara té molt camí per recórrer, tan sols hi ha 3 o 4 empreses que s’hi dediquen i hi ha problemes amb el tipus de solució salina a utilitzar. També tenim una legislació incompleta en reutilització d’aigües i la reposició d’aquestes membranes no té la mateixa agilitat que les convencionals, tot això sumat als càlculs de retorn econòmic fa que encara es vegi amb certa recança en el món de empresarial.

– Parlant d’empreses, vas participar en un estudi de reutilització d’aigües grises en un hotel de la Costa Brava. Surt a compte?

Econòmicament parlant l’hotel no nota aquest estalvi, ja que la factura d’aigua és una part molt petita de la seva despesa i si ho mirem des del punt de vista del consum d’aigua tampoc. Ara bé, si l’ajuntament algun dia ha de fer restriccions per sequera és evident que tindran un avantatge competitiu. Després també hi ha un tema de promoció com a empresa ambientalment responsable, que potser seria la part més aprofitable per ser un exemple de cara a l’ús sostenible del recurs.

Font: Dutch Water Sector

– I una millora en la Petjada Hídrica

També, però jo sóc bastant escèptic amb aquest tema. Tot i que reconec el valor de conscienciació que té aquest concepte crec que és molt difícil de calcular perquè els criteris són massa dispars per tenir-ne una visió acurada.

– “Comparativa a gran escala de diverses tecnologies en aigua reciclada, en especial èmfasi als MBR”. Em pots explicar l’objectiu d’aquest article en el què has col·laborat recentment?

Aquest article el vam escriure arrel de la manca de dades reals d’aquest tipus de tecnologia, i és per això que va acabar sortint a The MBR site. Les dades, que són de les licitacions de les plantes, es poden consultar al CEDEX. Un cop recopilades i analitzades vam veure que els MBR eren prou competitius en comparació als terciaris convencionals (filtres de sorra+desinfecció), a més de què s’obté una aigua final de més bona qualitat.

– Així, en contra del tòpic no hi ha tanta diferència a l’hora de tenir-los com a tractament terciari.

Sí, el què passa és que hem de veure quin ús volem que tingui l’aigua produïda per un tractament terciari, la volem per regar camps de golf? Per regadiu? Per recàrrega d’un aqüífer? Per neteja de carrers? O fins i tot per reutilització com a aigua potable…

– I en funció de l’ús final construir la tecnologia que s’hi adapti millor?

Efectivament, el què passa és que a Catalunya majoritàriament la tecnologia MBR s’ha construït per circumstàncies que no tenen massa a veure amb aquest criteri.

– És a dir que s’aboca a riu sense reaprofitar-la…

Llavors si ho compares amb una EDAR convencional sí que no surt a compte, ja que a més de no donar-li un segon ús aquesta tecnologia és aproximadament un 20% més cara. Un esforç en va. Continua la lectura de Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

Petjada hídrica

water-footprint

Menys coneguda que la petjada ecològica o la del carboni, la petjada hídrica (Water Footprint) és un concepte similar als dos primers aplicat al consum d’aigua.

La Water Footprint Network la defineix d’aquesta manera:

“The water footprint measures the amount of water used to produce each of the goods and services we use. It can be measured for a single process, such as growing rice, for a product, such as a pair of jeans, for the fuel we put in our car, or for an entire multi-national company. The water footprint can also tell us how much water is being consumed by a particular country – or globally – in a specific river basin or from an aquifer.”

global-footprint
Font: info@one-europe.info

Així, la petjada hídrica pot fer referència al consum:

  • De forma directa, mesurant l’aigua consumida per persona, regió, país, empresa, etc.
  • I de forma indirecta, tenint en compte el volum utilitzat per a produir qualsevol bé de consum (roba, cafè o vehicle).

La WFN defineix tres tipus de petjada: la blava (aigua superficial i subterrània consumida), la verda (aigua evaporada) i la gris (volum d’aigua contaminada generada), sent aquesta última més controvertida i al final no tinguda en compte a la norma ISO publicada el 2014.

La complexitat inherent al concepte ha provocat crítiques com per exemple la impossibilitat d’una vara de mesurar universal. Així, la producció de carn és avaluada per m3/kg i en canvi el consum per persona es fa via m3/any. La no incorporació de factors com l’estrès hídric de les regions o països on es produeixen els béns tampoc ajuda a fer-se’n una idea prou acurada; per exemple, no és el mateix consumir 140 litres per tassa de cafè a Brasil que a Etiòpia.

Preocupat per la seguretat hídrica, Dennis Wichelns, membre de la International Water Management Institute creu que cal tenir en compte els possibles defectes de diseny i no subestimar aspectes d’importància a l’hora d’establir polítiques relacionades amb la gestió i planificació de l’aigua:

“Although one goal of virtual water analysis is to describe opportunities for improving water security, there is almost no mention of the potential impacts of the prescriptions arising from that analysis on farm households in industrialized or developing countries. It is essential to consider more carefully the inherent flaws in the virtual water and water footprint perspectives, particularly when seeking guidance regarding policy decisions.”

En definitiva, pros i contres defineixen aquest nou concepte que si més no ajuda a fer-se una idea de l’altíssim consum d’aigua necessari per fabricar certs productes. Però al meu parer el més important és que ens fa prendre consciència del consum indirecte d’aigua, cosa que sumat al directe (cuina, banys i lavabos) reforça la idea de l’aigua com a recurs vital, tant per a la vida com pel funcionament de la nostra societat actual.

Complementa-ho:

· The Water Footprint Assesment Manual (Water Footprint Network, 2011)

· Huella hídrica, hacia una gestión sostenible de los recursos hídricos (iAgua, Juliol 2015)

· Water scarcity and our water footprint (Blog Today’s World)

· Water Footprint Network