Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (i III)

Decantador
Font: AMB

Dels últims capítols del llibre me n’han cridat l’atenció diversos moments, per exemple aquell en què es passa de la venda d’aigua a perpetuïtat segons diàmetre de canonada a pagar-la segons el consum (gràcies a l’aparició dels comptadors); el procés de reducció de competència a nivell metropolità durant les últimes dècades del segle XIX també m’ha sorprès, així com la nul·la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona en l’aprovació de les tarifes fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. L’assumpció de les tarifes en alta per part de la CMB, provocant un llarg conflicte amb la SGAB al llarg dels anys 80 i 90 fins que arriben els Acords Marc dels 2000 tampoc es poden obviar.

riu llobregat
Font: ATLL

En definitiva, moltes coses han passat al llarg de dos segles a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana relacionades amb l’aigua, el seu abastiment i el posterior sanejament. Diversos actors han jugat les seves cartes, sovint més amb una visió d’interès propi que de servei al ciutadà. Això sumat al desinterès per assumir la gestió durant molts anys de l’Ajuntament i l’infrafinançament crònic ha portat a la situació actual on, segons l’autor, les administracions públiques no han assumit amb prou força la responsabilitat vers la gestió de l’aigua a casa nostra.

Finalment, però, tothom rep la seva dosi de crítica (Ajuntament, ACA, Generalitat, Estat, SGAB, CMB…) d’una manera o altra, fent evident que havent canviat de segle ja fa uns anys seguim mantenint les mateixes inèrcies d’èpoques passades. Aconseguirem trencar-les algun dia?

Les meves altres impressions:

· 1a. Part

· 2a. Part

Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (II)

Els capítols referents al període 1987-2014 entren més en qüestions polítiques i de gestió i no tant en temes legals, el qual és d’agrair pel lector no iniciat. En qualsevol cas és una època interessant pels que ja ho hem pogut viure “en directe”, tot i que alguns fets els recordo més o menys borrosos, és a dir,  amb la importància relativa que un nen de 12 anys li podia donar a la gestió hídrica a finals dels 90.

ETAP d'Abrera
ETAP d’Abrera

El llibre guanya en interès a partir de l’enfocament més pràctic, sobretot quan explica amb números la garantia d’abastament actual a l’àrea metropolitana, la problemàtica (de moment) inacabada de la connexió amb el Ter  o la infrautilització del tub 2,40 Abrera-Sant Joan Despí.

El traspàs de competències hidràuliques (plenes en el cas de les Conques Internes i compartides en la de l’Ebre) a la Generalitat el 1986 marca l’inici d’un nou marc de gestió i relació amb dos importants tipus d’usuaris: comunitat de regants i sector elèctric. Els reptes naixents suposen la creació de l’empresa pública d’abastament en alta ATLL.

Xarxa de connexions d´Aigües Ter Llobregat (ATLL) #antifrau

El trinomi Generalitat-Ens Locals-Finançament genera un dels moments més interessants del llibre, amb les tensions lligades als interessos dels partits per guanyar poder en àmbit local i exercir de contrapartida a la centralització en la gestió hídrica: la Guerra de l’Aigua mereix un llibre a part.

La creació de l’ACA l’any 1998 com a administració hidràulica única marca el camí emprès els últims anys en matèria de gestió del cicle integral de l’aigua, així com la obligatorietat d’adaptació a la Directiva Marc de la UE del 2000. En aquest capítol també queda palès els problemes històrics de finançament d’infrastructures i la evidència de 2 catalunyes, la que queda enquadrada dins la Conferència Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i la de les Conques Internes (CCII).

En referència a la gestió d’ATLL, l’autor apunta diversos errors de caire fundacional que van portar a la posterior privatització (2012), destacant el fet que l’empresa pública es fes càrrec del finançament de la planta d’osmosi inversa de l’ETAP de Sant Joan Despí (2007) per complir amb els límits legals establerts i que no ho recuperés posteriorment via tarifa. També hi ha un paràgraf dedicat a explicar els punts oberts en la polèmica privatització d’ATLL, conflicte legal que a hores d’ara encara dura.

Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (I)

llobregat

Tot i haver arribat encara no a la meitat (em trobo a l’inici de la constitució dels ajuntament democràtics) Barcelona i l’aigua és un llibre amb una riquesa de dades aclaparadora, el qual s’ha de llegir atentament per no perdre el fil de l’evolució de la Sociedad General de Aguas de Barceloan (SGAB) i la seva relació amb les diverses administracions. Del període llegit fins ara, del 1867 al 1979, me n’ha cridat l’atenció el ràpid creixement de la companyia (a base d’adquisicions) fins a esdevenir monopoli suministrador, les polèmiques i dubtes legals al voltant de la construcció de la planta d’Abrera sumat al poc interès de l’Ajuntament de Barcelona per gestionar els seus propis recursos hídrics.

D’altra banda, no em sembla que Barcelona i l’aigua sigui un llibre per iniciar-se en la gestó hídrica urbana però sí que és una valuosa aportació al coneixement dels procediments de formació d’una empresa en uns temps (almenys fins el 1979) on les coses es feien pel broc gros amb l’afegit de certa deixadesa dels governs locals.

Veurem què ens depara el període 1979-2014. Ho llegiré amb interès.