Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (i III)

Decantador
Font: AMB

Dels últims capítols del llibre me n’han cridat l’atenció diversos moments, per exemple aquell en què es passa de la venda d’aigua a perpetuïtat segons diàmetre de canonada a pagar-la segons el consum (gràcies a l’aparició dels comptadors); el procés de reducció de competència a nivell metropolità durant les últimes dècades del segle XIX també m’ha sorprès, així com la nul·la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona en l’aprovació de les tarifes fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. L’assumpció de les tarifes en alta per part de la CMB, provocant un llarg conflicte amb la SGAB al llarg dels anys 80 i 90 fins que arriben els Acords Marc dels 2000 tampoc es poden obviar.

riu llobregat
Font: ATLL

En definitiva, moltes coses han passat al llarg de dos segles a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana relacionades amb l’aigua, el seu abastiment i el posterior sanejament. Diversos actors han jugat les seves cartes, sovint més amb una visió d’interès propi que de servei al ciutadà. Això sumat al desinterès per assumir la gestió durant molts anys de l’Ajuntament i l’infrafinançament crònic ha portat a la situació actual on, segons l’autor, les administracions públiques no han assumit amb prou força la responsabilitat vers la gestió de l’aigua a casa nostra.

Finalment, però, tothom rep la seva dosi de crítica (Ajuntament, ACA, Generalitat, Estat, SGAB, CMB…) d’una manera o altra, fent evident que havent canviat de segle ja fa uns anys seguim mantenint les mateixes inèrcies d’èpoques passades. Aconseguirem trencar-les algun dia?

Les meves altres impressions:

· 1a. Part

· 2a. Part

Impresiones de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (y III)

Decantador
Fuente: AMB

De los últimos capítulos del libro de Joan Gaya me han llamado la atención varios momentos, por ejemplo, aquel en el cual se pasa de la venta de agua a perpetuidad según diámetro de tubería a pagarla según el consumo (por la aparición de los contadores); el proceso de reducción de competencia a nivel metropolitano durante las últimas décadas del siglo XIX también me ha sorprendido, así como la nula intervención del Ayuntamiento de Barcelona en la aprobación de las tarifas hasta la mitad de los años 60 del siglo XX. La asunción de las tarifas en alta por parte de la CMB, provocando un largo conflicto con la SGAB a lo largo de los años 80 y 90 hasta que llegan los Acuerdos marco de los 2000 también me pareció un hecho relevante.

riu llobregat
Fuente: ATLL

En definitiva, muchas cosas han pasado a lo largo de dos siglos en Barcelona y su Área Metropolitana relacionadas con el agua, su abastecimiento y saneamiento. Varios actores han jugado sus cartas, a menudo con una visión de interés propio dejando de lado el servicio público. Esto sumado al desinterés para asumir la gestión durante muchos años del Ayuntamiento y la infrafinanciación crónica nos ha llevado a la situación actual donde, según el autor, las administraciones públicas no han asumido con una suficiente responsabilidad la gestión del agua.

Sobran críticas para todo el mundo: Ayuntamiento, ACA, Generalitat, Estado, SGAB, CMB, etc. Esto significa que de una forma u otra seguimos manteniendo las mismas inercias de épocas pasadas. Conseguiremos romperlas algún día?

Continúa leyendo Impresiones de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (y III)

Impressions de «Barcelona i l’aigua», de Joan Gaya (II)

Els capítols referents al període 1987-2014 entren més en qüestions polítiques i de gestió i no tant en temes legals, el qual és d’agrair pel lector no iniciat. En qualsevol cas és una època interessant pels que ja ho hem pogut viure «en directe», tot i que alguns fets els recordo més o menys borrosos, és a dir,  amb la importància relativa que un nen de 12 anys li podia donar a la gestió hídrica a finals dels 90.

ETAP d'Abrera
ETAP d’Abrera

El llibre guanya en interès a partir de l’enfocament més pràctic, sobretot quan explica amb números la garantia d’abastament actual a l’àrea metropolitana, la problemàtica (de moment) inacabada de la connexió amb el Ter  o la infrautilització del tub 2,40 Abrera-Sant Joan Despí.

El traspàs de competències hidràuliques (plenes en el cas de les Conques Internes i compartides en la de l’Ebre) a la Generalitat el 1986 marca l’inici d’un nou marc de gestió i relació amb dos importants tipus d’usuaris: comunitat de regants i sector elèctric. Els reptes naixents suposen la creació de l’empresa pública d’abastament en alta ATLL.

Xarxa de connexions d´Aigües Ter Llobregat (ATLL) #antifrau

El trinomi Generalitat-Ens Locals-Finançament genera un dels moments més interessants del llibre, amb les tensions lligades als interessos dels partits per guanyar poder en àmbit local i exercir de contrapartida a la centralització en la gestió hídrica: la Guerra de l’Aigua mereix un llibre a part.

La creació de l’ACA l’any 1998 com a administració hidràulica única marca el camí emprès els últims anys en matèria de gestió del cicle integral de l’aigua, així com la obligatorietat d’adaptació a la Directiva Marc de la UE del 2000. En aquest capítol també queda palès els problemes històrics de finançament d’infrastructures i la evidència de 2 catalunyes, la que queda enquadrada dins la Conferència Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i la de les Conques Internes (CCII).

En referència a la gestió d’ATLL, l’autor apunta diversos errors de caire fundacional que van portar a la posterior privatització (2012), destacant el fet que l’empresa pública es fes càrrec del finançament de la planta d’osmosi inversa de l’ETAP de Sant Joan Despí (2007) per complir amb els límits legals establerts i que no ho recuperés posteriorment via tarifa. També hi ha un paràgraf dedicat a explicar els punts oberts en la polèmica privatització d’ATLL, conflicte legal que a hores d’ara encara dura.

Impresiones de «Barcelona i l’aigua», de Joan Gaya (II)

Los capítulos referentes al periodo 1987-2014 de Barcelona i l’aigua entran más en cuestiones políticas y de gestión y no tanto en temas legales, lo cual es de agradecer por el lector no iniciado. En cualquier caso es una época interesante por los que ya lo hemos podido vivir «en directo», es decir, con la importancia relativa que un niño de 12 años le daba a la gestión hídrica a finales de los 90.

ETAP d'Abrera
ETAP de Abrera

El libro gana en interés con el enfoque más práctico, sobre todo cuando explica con números la garantía de abastecimiento actual en el área metropolitana, la problemática inacabada de la conexión con el Ter o la infrautilización del tubo 2,40 Abrera-Sant Joan Despí.

El traspaso de competencias hidráulicas (plenas en el caso de las Cuencas Internas y compartidas en la del Ebro) a la Generalitat el 1986 es el inicio de un nuevo marco de gestión y relación con dos importantes tipos de usuarios: las comunidades de regantes y el sector eléctrico. Estos retos iniciales suponen la creación de la empresa pública de abastecimiento en alta, ATLL.

Xarxa de connexions d´Aigües Ter Llobregat (ATLL) #antifrau

El tridente Generalitat-Administración Local-Financiación genera uno de los momentos más interesantes del libro, con las tensiones ligadas a los intereses de los partidos para ganar poder en el mundo local y ejercer de contrapartida a la centralización de la gestión hídrica: la Guerra del Agua merece un libro aparte.

La creación de la ACA en 1998 como administración hidráulica única marca el camino emprendido los últimos años en materia de gestión del ciclo integral del agua, así como la obligatoriedad de adaptación a la Directiva Marco de la UE del 2000. En este capítulo también quedan patentes los problemas históricos de financiación de infrastructuras y la evidencia de 2 Cataluñas distintas, la que queda encuadrada dentro de la Conferencia Hidrográfica del Ebro (CHE) y la de las Conques Internas (CCII).

En referencia a la gestión de ATLL, el autor apunta varios errores de tipo fundacional que conducieron a la posterior privatización (2012), destacando que la empresa pública se hiciera cargo de la financiación de la planta de ósmosis inversa de la ETAP de Sant Joan Despí (2007) para cumplir con los límites legales establecidos y que no lo recuperara posteriormente vía tarifa. También hay un párrafo dedicado a explicar los puntos abiertos en la polémica privatización de ATLL, conflicto legal que a estas alturas todavía sigue sin resolverse.

Impressions de «Barcelona i l’aigua», de Joan Gaya (I)

llobregat

Tot i haver arribat encara no a la meitat (em trobo a l’inici de la constitució dels ajuntament democràtics) Barcelona i l’aigua és un llibre amb una riquesa de dades aclaparadora, el qual s’ha de llegir atentament per no perdre el fil de l’evolució de la Sociedad General de Aguas de Barceloan (SGAB) i la seva relació amb les diverses administracions. Del període llegit fins ara, del 1867 al 1979, me n’ha cridat l’atenció el ràpid creixement de la companyia (a base d’adquisicions) fins a esdevenir monopoli suministrador, les polèmiques i dubtes legals al voltant de la construcció de la planta d’Abrera sumat al poc interès de l’Ajuntament de Barcelona per gestionar els seus propis recursos hídrics.

D’altra banda, no em sembla que Barcelona i l’aigua sigui un llibre per iniciar-se en la gestó hídrica urbana però sí que és una valuosa aportació al coneixement dels procediments de formació d’una empresa en uns temps (almenys fins el 1979) on les coses es feien pel broc gros amb l’afegit de certa deixadesa dels governs locals.

Veurem què ens depara el període 1979-2014. Ho llegiré amb interès.