Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (I)

Ignasi Rodríguez-Roda Layret és professor de la Universitat de Girona al dept. d’Enginyeria Química des del 95, membre del grup de recerca LEQUIA, investigador en l’àrea de Tecnologia a l’ICRA i Director Científic al Campus de l’Aigua. A la primera part d’aquesta entrevista hem parlat de qui és qui en aquest complex ecosistema o Innovation Hub, un concepte que es vol potenciar, doncs implica associar la marca Girona-Aigua en el camp de la recerca a nivell internacional.

– Bon dia Ignasi, podries descriure breument els centres on estàs implicat actualment?

Bon dia Jordi, actualment estic repartit principalment entre el LEQUIA, l’ICRA i el Campus de l’Aigua.

El LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental) és un grup de recerca dins de la Universitat de Girona, el qual es dedica principalment a l’àrea de tractament biològic d’aigües residuals, tot i que ara ha començat a treballar també en les potables. És un grup dels més potents de la universitat.

En canvi l’ICRA (Institut Català de Recerca de l’Aigua) és un institut de recerca d’excel·lència que depèn de la Generalitat i en el qual es treballa en una línia més àgil, flexible o executiva. Un dels objectius principals és atreure talent estranger per fer bona recerca. Això a la universitat costa més perquè els professors no poden dedicar el 100% de la seva activitat a fer recerca ja que també han de donar classes, lluitar pels crèdits, fer gestions acadèmiques, etc.

– És l’ICRA un fet aïllat o forma part d’algun tipus de xarxa?

Pertany a la xarxa CERCA, que té uns 40 centres repartits per Catalunya. El què passa és que tot i ser una entitat dependent de la Generalitat, la UdG ha cedit 5 professors perquè ara sí, aquests puguin dedicar-se a temps complet a la recerca. Cadascun d’ells s’encarrega d’una àrea diferent, i jo com a professor “cedit” porto l’àrea de Tecnologies.

– Què és el Campus de l’Aigua?

El campus forma part d’una política sectorial iniciada per l’antic equip rector, aglutinant tots els actors de l’aigua en un concepte Market Driven. És a dir, no es reuneixen catedràtics i professors a dins la universitat per decidir la recerca, màsters, etc. sinó que primer es parla amb empreses, administracions, etc. per veure quines són les necessitats d’aquests actors per llavors tornar a la universitat i posar en marxa les línies de treball per poder cobrir aquestes necessitats. Per exemple, si a l’ACA li interessa més la posada en marxa de sistemes de depuració mitjançant membranes i a la universitat encara s’està fent feina en tractaments biològics, reenfocar la feina que es fa des dels departaments en aquest sentit.

– Qui hi forma part?

Hi ha unes 100 empreses associades col·labores, a més d’englobar-hi l’ICRA i el CEAB (Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Hi ha un Director Científic i una Project Manager, la Núria Frigola, que s’encarrega de la relació amb les empreses i ens permet promoure projectes més grans i transversals com el nou Màster en Recursos Hídrics.

– Per acabar amb aquest ecosistema hi hauria el Catalan Water Partnership…

Però aquest ja és diferent, el CWP és un cluster d’empreses on l’objectiu és ampliar i internacionalitzar el seu negoci. Per exemple, si de les 75 empreses que hi ha actualment n’hi ha 3 que volen vendre a Jordània, el CWP organitza missions, promoció, etc. o si hi ha interès d’entrar en el sector vinícola o de les TIC, busca les oportunitats que puguin sortir.

– I amb tot aquest conglomerat al final es busca algun concepte que ho englobi tot, la marca Girona-Aigua.

Sí, perquè una persona de fora li és igual si els projectes els porta un o altre si aquests funcionen, al final es queda amb el concepte global i creiem que una marca que relacioni Girona amb l’aigua acabaria de donar l’empenta en el posicionament del nostre ecosistema o com ens agrada dir-ho a nosaltres Innovation Hub.

Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (i III)

Decantador
Font: AMB

Dels últims capítols del llibre me n’han cridat l’atenció diversos moments, per exemple aquell en què es passa de la venda d’aigua a perpetuïtat segons diàmetre de canonada a pagar-la segons el consum (gràcies a l’aparició dels comptadors); el procés de reducció de competència a nivell metropolità durant les últimes dècades del segle XIX també m’ha sorprès, així com la nul·la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona en l’aprovació de les tarifes fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. L’assumpció de les tarifes en alta per part de la CMB, provocant un llarg conflicte amb la SGAB al llarg dels anys 80 i 90 fins que arriben els Acords Marc dels 2000 tampoc es poden obviar.

riu llobregat
Font: ATLL

En definitiva, moltes coses han passat al llarg de dos segles a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana relacionades amb l’aigua, el seu abastiment i el posterior sanejament. Diversos actors han jugat les seves cartes, sovint més amb una visió d’interès propi que de servei al ciutadà. Això sumat al desinterès per assumir la gestió durant molts anys de l’Ajuntament i l’infrafinançament crònic ha portat a la situació actual on, segons l’autor, les administracions públiques no han assumit amb prou força la responsabilitat vers la gestió de l’aigua a casa nostra.

Finalment, però, tothom rep la seva dosi de crítica (Ajuntament, ACA, Generalitat, Estat, SGAB, CMB…) d’una manera o altra, fent evident que havent canviat de segle ja fa uns anys seguim mantenint les mateixes inèrcies d’èpoques passades. Aconseguirem trencar-les algun dia?

Les meves altres impressions:

· 1a. Part

· 2a. Part

Nous enfocaments per millorar el rendiment de les xarxes de distribució

rendiment-xarxa

Aspectes a tenir en compte a l’hora de valorar el rendiment d’una xarxa. Font: Escuela del Agua

És la substitució de les canonades l’única solució a la baixada del rendiment d’una xarxa d’aigües potables? Segons Enric Castellví, Enginyer Industrial i Director de Planificació de l’empresa Aigües de Barcelona, hi ha un ampli ventall d’actuacions abans de procedir a la renovació d’aquestes.

I en què ens basem per prendre decisions alternatives a la substitució? Doncs en aquest cas hauríem d’ampliar la nostra perspectiva i mirar-nos la xarxa com un actiu que es pot gestionar en base al seu cicle de vida.

cicle-de-vida
Cicle de vida d’un actiu. Font: Escuela del Agua

Com podeu veure en aquest gràfic, el cicle de vida d’un actiu (per exemple, la xarxa de distribució d’aigua potable) té moltes fases on poder incidir per mantenir-ne el rendiment: es pot fer un diseny ben enfocat, una compra de material adient a les característiques de l’aigua, una instal·lació pensant en la seva resiliència, així com una explotació i un manteniment afinats. Finalment, la renovació i rehabilitació es deixen com a part final d’aquest cicle de vida, unes opcions també vàlides però que en qualsevol cas es deixarien com a últim recurs per les molèsties que suposen als ciutadans en forma de talls de subministrament o obres al carrer que n’afecten la mobilitat.

En resum, l’anàlisi del cicle de vida (ACV) i la correcta Gestió d’Actius són camps interrelacionats que empreses de tot arreu ja fa temps que es plantegen de tenir en compte. És més, qui sigui capaç d’introduir-los en el seu pla de negoci afegirà valor social i ambiental al projecte i obtindrà un extra de competitivitat de cara als nous reptes que planteja el segle XXI.

I si vols aprofundir-hi et convido a llegir l’entrevista sencera feta per la Escuela del Agua a Enric Castellví AQUÍ.

Aigua i protecció de la salut

 

font
Imatge: XSIForum

La Diputació de Girona, de la mà dels seu organisme de salut pública DIPSALUT està impulsant un parell de programes que crec que valen la pena. El primer, anomenat també Pt03, és el “Programa de suport a la gestió municipal directa dels abastaments d’aigua de consum humà“. Aquest incideix sobretot en els municipis més petits de la demarcació de Girona amb l’objectiu de fer un bon assessorament en el control de la qualitat de l’aigua potable servida a les llars. És una bona iniciativa ja que a vegades les característiques intrínseques d’aquests municipis no permeten fer un seguiment òptim de l’abastament, d’aquesta manera es fa un seguiment més complet per assegurar-ne la seva qualitat.

D’altra banda, el Pt04 o “Programa d’avaluació i control de la qualitat de l’aigua a l’aixeta del consumidor” reforça el control que han de fer els municipis a les seves xarxes internes a partir del Reial Decret 140/2003 i del Pla de Vigilància i Control Sanitari de les Aigües de Consum de Catalunya. És a dir, es fa un seguiment de la qualitat de la xarxa per prevenir la presència per sobre dels límits que marca la llei de metalls com ara el plom, alumini, etc. En aquest cas es fa un especial seguiment a les escoles, llars d’infants o escoles bressol i llars de jubilats, grups de la població especialment vulnerables en aquest sentit.

dipsalut
Presa de mostra en el marc del programa Pt04. Imatge: Dipsalut

Aquests programes ja fa uns anys que funcionen, assessorant actualment una setantena de municipis per al Pt03 i avaluant-ne uns 170 per al Pt04. En definitiva, una bona eina per a la protecció de la salut i la formació en la correcta gestió d’aigües de consum humà.

Més informació:

· “Dipsalut controla la qualitat de 101 zones de subministrament d’aigua de 71 municipis gironins durant el 2015” Dipsalut. Notes de premsa.

· “L’aigua de l’aixeta als nostres pobles i ciutats“. Blog de “La ciutat amb llei”.

Les lleis comunitàries i la realitat de les seves regions

banderes-europees
Font: iAgua

Un article publicat recentment al portal iAgua per Manuel Suárez, president d’ADECAGUA, sobre una futura modificació de la Directiva Marc de l’Aigua fa reflexionar sobre les els interessos i necessitats dins de cada país de la UE.

És ben cert que a Europa hi ha una diferència important entre els països del nord i centre i els mediterranis. Relativa abundància de masses d’aigua, amb períodes de grans inundacions incloses versus escassetat hídrica amb èpoques recurrents de sequera.

De fet, en matèria ambiental i molt especialment l’aigua es barregen fronteres polítiques amb fenòmens que traspassen tota lògica d’organització humana. És per això que potser més que parlar de països del nord, centre o sud, la unitat d’acció es podria correspondre més a regions gestionades segons la varietat climàtica.

explotacio-aigua-ue
Font: El País

A l’article hi ha queixes davant de la preminència dels països amb abundància d’aigua i també la necessitat de defensar els interessos del propi país. Davant d’això:

Per què no una Directiva Marc més laxa, adaptable a les necessitats no ja de cada país sinó de cada regió de característiques climàtiques similars? Per exemple, en el cas d’Espanya, no és el mateix el litoral cantàbric que la zona atlàntica sud o la regió mediterrània. Ho adaptem des d ‘aquesta vessant? Potser estic dient una bestiesa… algú a la sala per dir-hi la seva?

Eines de reflexió:

· “Water policy in the European Union“. European Comission

· “Conceptes i principis bàsics de la Directiva Marc de l’Aigua“. Agència Catalana de l’Aigua

· “Europa estudia una nueva legislación sobre reutilización de agua para riego y recarga de acuíferos“. RETEMA.

Entrevista a Montserrat Termes (i III)

regulation
Regulador únic o no? Font: iAgua

A favor o en contra d’un regulador únic?

Tinc els meus dubtes sobre la seva implantació, sobretot si estem convençuts que volem recuperar els costos. De cara als costos, depenent d’on ve aquesta aigua la pots tenir a prop o lluny, la qualitat en origen pot variar molt (si l’agafes del Montseny o del Llobregat per exemple), etc. Si estandarditzem els costos mitjançant un regulador únic quan aquests depenen d’elements de quantitat, qualitat o localització ens podem trobar que uns hi perdin i altres hi guanyin massa, no m’acaba de convèncer. Però també entenc que a nivell de municipis, que solen ser els que posen la tarifa, n’hi ha alguns que tenen necessitats econòmiques en altres àmbits i acaben repercutint-ho en el rebut de l’aigua. És per això que els ajuntaments haurien d’exigir uns preus més “reals” a l’operador alhora que de forma transparent ho publiquessin de cara a la ciutadania, però no és un tema fàcil.

Ni definitiu…

No, de fet el més normal seria que quan una cosa no funciona la canviéssim, i si al cap d’uns anys no n’estem satisfets la tornem a posar en dubte i busquem la millor solució. Perquè al final tot és molt pendular, vam tenir una època que tot havia d’estar privatitzat i ara en tenim una altra en què tot ha de ser públic. Més enllà del model però, cal ser molt transparent perquè al cap i a la fi estem gestionant un servei públic.

Parlant de models i el corrent actual a favor de la gestió pública directa, jo no tinc tan clar que sigui l’únic que pot funcionar, com a mínim a priori.

Ara és el que està de moda i és molt llaminer perquè el que sempre llueix és l’estalvi de preu en la factura però és que hi ha hagut casos en què tot i que la gestió era pública no es tenien en compte les amortitzacions i clar, així l’aigua segur que és més barata. D’altra banda els que diuen que ens estalviem el benefici industrial quan la gestió la porta el sector públic… es podria entrar fàcilment en demagògia. Però bé, més enllà de si el servei ha de ser de gestió pública o privada, el que jo li demanaria al gestor és que fos eficient, que no entrés en pèrdues i es fessin les coses bé. De fet, jo sempre dic que ho ha de fer qui en sap, de la millor manera i amb els costos més baixos possibles.

la-gestion-del-agua
Cada vegada hi ha més interès per la gobernança de l’aigua. Font: IberLibro

I el nivell de servei?

Sí, això implica uns majors o menors costos també. Per exemple, si vius a Barcelona o a l’àrea metropolitana tens aigua les 24/7 durant tots els dies de l’any, si algú fa un tall normalment s’avisa, si hi ha algun problema aquest s’ha de resoldre abans de 24 hores, es tenen en compte les queixes o si hi ha alguna pèrdua s’han de posar d’acord entre l’empresa i l’usuari, etc. Tot això implica un nivell superior de servei respecte al mínim bàsic. Ara bé, si jo visc en un municipi on em tallen cada dos per tres l’aigua sense previ avís, m’estic mig dia sense aigua, la tornen a donar però al cap de res la tornen a treure, tenim un nivell de servei deficient. Per tant, depenent del nivell de servei hi aniran implícits més o menys costos… llavors ens hem de plantejar com a ciutadans quin nivell volem i fins a on volem pagar.

Per tant el model no és tan important.

Efectivament. Per exemple, pot ser que un municipi amb gestió privada sigui molt eficient però perquè el seu ajuntament (el regulador en aquest cas) ja se’n preocupa de què sigui així: hi està a sobre, porta uns controls exigents, té clar els indicadors a revisar, etc. això és el que realment volem, és un win-win. I ja et dic que els models van segons les modes, de l’onada liberalitzadora dels 80 al “tot ha de ser públic” d’ara. És un pèndol que es mou segons els excessos de cada bàndol i tenint en compte la literatura al respecte no podem afirmar amb rotunditat que cap model sigui superior a l’altre.

Però sembla ser que de benefici industrial ni parlar-ne, en el cas que sigui una gestió privada…

Però és que a banda de retribuir el capital, una part d’aquest benefici pot anar a I+D o a augmentar el sou dels treballadors, potser és per aquí per on hauríem d’avançar, pensar cap a on va el benefici i reflectir-ho al plec de condicions. De totes maneres si no retribuïm gens el capital no podrem fer noves inversions! I això també aplica en el cas de gestió publica directa, si no hi ha un benefici final com es podran portar a terme les millores necessàries per mantenir la qualitat del servei?

I les concessions són molt llargues…

Sí, i aquest és un tema polèmic, es podrien escurçar. Però alerta, si es fan massa curtes ens podem trobar amb el problema que l’empresa, sigui pública o privada, no té temps d’amortitzar les inversions que ha fet. Llavors potser hem de pensar en una altra manera de fer les coses, buscar un finançament per la inversió gran, un altre per l’O&M… però tampoc tinc massa clar el camí per implantar-ho.

agua-para-el-pueblo
Cartell a favor de la gestió pública directa. Font: Nueva Tribuna

Per acabar, vas veure “La Batalla de l’Aigua“? Quina opinió tens sobre el documental? 

Em va semblar que s’hi deien mitges veritats. Pel què fa a les presumptes  pressions rebudes a l’alcalde de Terrassa, el que no es pot fer és anar dient que n’has rebut però no denunciar-ho. Perquè en aquest cas i sent un documental d’aquest tipus necessites demostrar que el que dius és cert. En conjunt el documental no em va acabar d’agradar com a ciutadana perquè crec que no se’ns va donar totes les opcions, i això és cabdal en una emissió d’una televisió pública. Nosaltres al capdavall hem de ser capaços de discernir entre les diferents opcions que se’ns plantegen i això el documental no ho va mostrar. Definitivament vaig trobar a faltar més informació i de totes les parts, però essent un tema tan polititzat com aquest sembla inevitable.

Sembla ser que a París funciona el canvi a la gestió pública directa.

Però abans de res cal tenir en compte independentment de la gestió directa o indirecta el rebut s’anirà encarint amb el temps perquè els costos també augmenten en consonància. D’altra banda, anant al cas de París, em va sorprendre que en aquest cas no s’expliqués ben bé del tot. Segons tinc entès un cop es va fer el traspàs a l’Ajuntament aquest va fer una concessió per al manteniment a les mateixes empreses que en portaven la gestió abans, una gestió pública directa però amb subcontractació privada, una paradoxa.

eau-de-paris
Font: www.paris.fr

Al final em quedo amb la idea de què de fórmules n’hi ha moltes.

I no n’hi ha cap d’ideal.

Dependrà de cada cas, ara em queda més clar. Moltes gràcies Montse per aquesta entrevista i fins aviat.

A disposar!

Entrevista a Montserrat Termes (II)

estructura-tarifariaAnant al rebut de l’aigua, en el meu cas tan sols el 20% d’aquest es correspon a la que m’arriba a casa, la resta són impostos (cànon de l’aigua, taxes i IVA).

Sí però el cànon va destinat als costos de depuració i després també s’han de pagar les xarxes de sanejament, que surten de les llars per anar a les depuradores, tot això també s’ha de tenir en compte perquè és un tema de salut pública. Llavors en aquest rebut s’hi inclouria tant el fet de portar l’aigua a casa teva com el de transportar-la un cop usada a través del clavegueram per ser depurada i abocar a riu amb les garanties sanitàries i ecològiques que marca la llei. Si t’ho mires d’aquesta manera hauríem de pagar moltes coses en aquest rebut (captació, potabilització, transport, manteniment, depuració, obra nova, amortitzacions, etc.). I amb això tornem a la pedagogia, per exemple: les tovalloletes que es llencen pel vàter suposen un cost extraordinari quan aquestes arriben a les EDAR, fent un tap que col·lapsa de forma dramàtica la recepció d’aigua residual. Amb el petit gest de no llençar aquestes tovalloletes ja ens estaríem estalviant uns diners extra que s’han de destinar a aquest problema emergent i que com no pot ser d’altra manera acaben penalitzant en el nostre rebut.

I tot i això paguem poc en relació a altres béns…

De fet com a percentatge de la Renda Familiar Disponible, que seria la part que et queda dels teus ingressos un cop n’has pagat els impostos, moltes vegades no arriba ni a l’1%! Compara-ho amb la telefonia per exemple, aquest tant per cent és més elevat.

I més tenint en compte tota la infrastructura existent, mecanismes de depuració i potabilització, manteniment, controls de salut…

Si em permets un incís, cal tenir en ment la idea de què com menys embrutem o malgastem l’aigua en més bones condicions la podrem tornar a potabilitzar després, perquè ja saps que al llarg d’un riu l’aigua es capta per potabilitzar per llavors abocar-la depurada per, aigües avall tornar-la a tractar per a ús de boca, el que ja és una reutilització d’aquesta. Per tant, com en més bones condicions retornem aquesta aigua feta servir menys cost tindrà potabilitzar-la més endavant.

D’altra banda, amb el creixement de la població i donat que tenim una quantitat finita d’aigua, com més ús de forma eficient i més ben conservada estigui més tardarem a tornar a tenir problemes d’escassetat hídrica o sequera.

urban-water-cycleAra em fas pensar en un tema que al meu parer serà cabdal en els propers anys, la reutilització d’aigua. A Port de la Selva ho tenen clar de fa temps.

Sí, allà ja estan provant la reutilització indirecta d’aigua potable. De fet, en el nou Pla de Sequera de la Generalitat ja es comença a contemplar de forma tímida la reutilització, i això m’agrada tot i que no tinc clar si ha de ser com a últim recurs o no perquè encara no en tinc una opinió prou formada.

Ens hem de fixar amb els països capdavanters en la matèria, com diu el professor Rafael Mujeriego. En el seu cas se centra en la seva dilatada experiència a Califòrnia.

A més d’Israel, Austràlia i Singapur, que també són països mirall al meu parer.

Països amb tecnologia desenvolupada a partir dels problemes regulars d’estrés hídric.

Sí, a Israel treuen aigua de sota les pedres! Tot i que per raons geopolítiques costa de recopilar informació al respecte.

infiltracio-a-aqu%cc%88ifer
Infiltració d’aigua regenerada cap a aqüífer al Port de la Selva. Font: Projecte Demoware

Tornant a les tarifes, tu ets de la opinió que l’estructura tarifària ideal no existeix, però si fossis la responsable d’aplicar-la quina seria?

El que tinc clar és que hi ha d’haver una part de quota fixa i una altra de quota variable. La primera ajuda a recuperar tots els costos fixos (xarxa, inversions, manteniment, etc.) i la segona va lligada al consum. L’estructura actual de la part variable (per blocs) trobo que és un dels millor sistemes que hi ha. Amb tot, crec que s’hi podrien afegir uns complements en funció de, per exemple, en època de sequera augmentar la part dels blocs que correspon a aigua no bàsica i, un cop passada aquesta es tornen a baixar. En resum, depenent de la problemàtica que tinguis pots variar aquests complements amb l’objectiu de seguir oferint un servei de qualitat sense afectar en l’augment de costos associat per a l’operador.

És a dir, una estructura més flexible.

Sí, però encara no s’ha experimentat. I és que l’aigua no té un cost fix perquè com pots veure els costos no són mai els mateixos i ens hi hem d’anar adequant, tan com quan pugen com quan baixen, i a això últim s’hi ha de posar èmfasi.

comptador
Comptador. Font: Ayuntamiento de Sangüesa

Perquè sino ens quedem com amb la gasolina, que quan puja ho fa amb força però quan baixa ho fa de forma atenuada.

Justa la fusta. I això sí que no pot ser. Si el ciutadà té un bon comportament no s’ha de penalitzar, ans al contari, premiar i tot, i això vindria donat per aquests complements que he comentat abans.

Pot ser que a Chile tinguin els complements en funció hivern/estiu?

No ben bé, va lligat al seu consum mig. Si a l’estiu augmenten en un % aquest consum és quan se’ls hi aplica un complement de recàrrec. Però a casa nostra s’hauria de discutir quins complements són més adequats a la nostra realitat.

Entrevista a Montserrat Termes (I)

termes_montserrat

Bon dia Montserrat, ens podries fer cinc cèntims de qui ets i a què et dediques?

Em dic Montserrat Termes i sóc professora titular de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, així com col·laboradora en tasques de recerca al CETAQUA. També sóc responsable de l’especialitat d’aigua des de fa més d’una dècada del Màster d’Economia i Regulació dels Serveis Públics al qual va lligat al grup de recerca on formo part.

Començant per un article teu amb col·laboració amb CETAQUA, “Anàlisi de la tendència en el consum d’aigua i marges d’estalvi” (2009), m’ha sorprès la disparitat entre les CCII i la regió de la CHE. Pel que fa al rec, representa el 93% del consum total de la CHE, i en conseqüència proposeu mesures com el canvi a sistemes més eficients, amb recolzament de crèdits sense interessos o intercanvi de drets públics de l’aigua.

Sí, l’article ja té uns anys i des de llavors hi ha hagut molts programes de política pública on s’incentiven aquests canvis de sistemes de reg (cap a aspersió, goteig, etc.), tot i que quan ens tornem més eficients apareix una paradoxa: aquesta eficiència fa que augmenti la producció del bé i a la llarga acabis consumint més aigua que abans. Això fa pensar i és un tema rellevant!

cetaqua
Font: CETAQUA

I un augment de l’energia…

Evidentment, però aquí caldria veure si aquest augment és en consum d’energies fòssils o renovables, i això ja seria un altre tema vinculat a la sostenibilitat de tot el sistema.

D’altra banda, i tornant a les solucions proposades a l’article, què és l’intercanvi de drets públics de l’aigua? Té alguna cosa a veure amb els Water Markets d’Austràlia?

No és exactament el mateix, però basats en l’assignació eficient dels recursos, els economistes ens fixem quan un bé sobra en un lloc i falta en un altre. Per exemple, imagina’t que d’una banda una junta de regants disposa d’una concessió i per tant d’un dret d’ús sobre una determinada quantitat d’agua, i per l’altra una indústria que necessita aigua. Si els regants fessin una anàlisi de què és millor per ells, fer servir tota l’aigua de la qual disposen o cedir una part del dret d’ús a aquesta indústria perquè els surt més a compte, seria una manera més eficient de redistribuir els recursos hídrics allà on fan més falta, en definitiva un win-win per ambdues parts. Un Water Market o Mercat d’Aigua ja seria una institució més complexa i organitzada.

doble-aixeta
L’intercanvi de drets públics de l’aigua, una opció a explorar. Font: Edie.net

Però em sembla que aquestes solucions no tenen molt bona acceptació entre la població en general.

Efectivament, en aquest aspecte els economistes ens hem d’explicar més bé. Parlem de l’aigua, un bé escàs el qual mirem de fer-ne la millor assignació possible per a utilitzar-la de la forma més eficient. Un altre exemple, imagina que a l’administració pública li interessa mantenir l’estat ecològic d’uns aiguamolls que s’estan assecant, pot anar a un regant que tingui una concessió i pagar-li una determinada quantitat a canvi d’usar l’aigua per al manteniment dels aiguamolls. En definitiva, es poden fer moltes coses interessants en el marc de l’intercanvi de drets públics però cal una bona definició del seu funcionament, evitar-ne un mal ús i prèviament parlar-ne en absència de partidismes ni fer-ne demagògia. De fet, trobo que encara ens manca molta cultura en aquest tema.

Sí, i no és exclusiu de casa nostra, ara penso en el trasvassament Tajo-Segura o la guerra de l’aigua entre Alabama i dos estats més als EEUU.

Oi tant, per això cal dissenyar molt bé les institucions, més enllà de temes polítics, evitant els interessos individuals així com fomentant la cooperació entre les parts. D’aquesta manera estic segura que obtindríem uns resultats molt positius de cara a la bona gestió del recurs. Cal insistir-hi.

murray-darling-basin

Com a conclusions de l’article, en la banda de la gestió de la demanda entre d’altres s’hi inclou una millora de la política tarifària.

Sí, però també pots fer campanyes de sensibilització, pots evitar augmentar la tarifa i actuar via impostos o implantar dispositius que redueixin el consum d’aigua. De fet, la tendència actual i futura està més en la demanda que en l’augment de la oferta com pot ser construcció de nous embassaments i grans infrastructures.

Parlant de campanyes de sensibilització, n’hi ha una de molt interessant que es porta a terme a Denver, no sé si l’has vist.

Doncs no, me la miraré. De totes maneres a Denver tenen una estructura de la tarifa bastant diferent que aquí. Està molt basada en la recuperació de costos i com a conseqüència es paga més com més allunyat del centre tens la teva casa. Això va lligat a la necessitat de més infrastructures perquè l’aigua arribi a qualsevol punt de la ciutat. Imagina-ho a la ciutat de Barcelona… el cost perquè arribi l’aigua al Tibidabo!

denver-water-campaign
Font: Denver Water

És impossible casar recuperació de costos amb servei a tothom?

Impossible no, aquí crec que és on entra la política social per cobrir totes les mancances que es puguin derivar del desenvolupament del servei en sí mateix. De totes maneres, tot servei públic que no es “paga” la gent en fem un ús poc eficient i no s´és prou conscient que tot té un cost, i que si no el paguem directament a través de la tarifa el pagarem de forma indirecta via impostos. Per tant ho acabem pagant d’una manera o altra. I ho hem de tenir molt clar sinó ens estem autoenganyant.

Per qui no està en el sector de l’aigua és difícil fer-ho veure…

Sí, com ja he dit abans cal molta pedagogia de part nostra. Explicar perquè hi ha una tarifa i perquè s’ha de pagar.

aixeta

Aquesta és la primera part de les tres que consta l’entrevista, properament en penjaré la segona.

Quan la pluja no sap ploure…

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?”

Raimon. Al meu país la pluja (1983)

temporal
Torredembarra, inundada després del temporal. Font: La Vanguardia

…cal pensar en mesures per evitar mals majors. Fa poc temps la sequera era la protagonista i ara amb el temporal d’aquests dies ens recorda la gota freda. Pròpia del Mediterrani, la nostra pluja no sap ploure.

D’escriure sobre el Pla de Sequera a fer-ho de dispositius per evitar inundacions no n’hi va tant doncs. Un d’aquests dispositius són els dipòsits de pluvials, i n’hi ha de diferents tipus:

· Dipòsits anti-inundació. La seva funció és la laminació del cabal per aconseguir que els valors de sortida siguin sensiblement inferiors als d’entrada.

· Dipòsits anti-vessament. La funció principal és retenir l’aigua de la pluja que en zones urbanes a l’arrossegar les partícules i metalls pesants presents a l’asfalt es troba fortament contaminada. Aquesta aigua emmagatzemada pot ser reconduida a l’EDAR o decantada al mateix dipòsit abans de ser abocada directament al medi.

· Dipòsits de retenció o tempesta. Destinats a la regulació de cabals durant períodes de pluja intensa per així fer-ne una evacuació de forma controlada.

diposit-lestrella
Dipòsit d’aigües pluvials l’Estrella. Font: www.48hopenhousebarcelona.org

Com a exemple pràctic i actiu des del 2013, a Badalona hi ha el dipòsit de regulació d’aigües pluvials “L’Estrella”. Un cop posat en funcionament ha permès:

· Evitar inundacions en dies de pluges fortes retenint-hi les aigües residuals i pluvials.

· Evitar el col·lapse dels col·lectors del clavegueram.

· Descarregar l’aigua acumulada de manera controlada un cop passat l’episodi de pluja.

· Evitar la contaminació de les aigües litorals amb la retenció d’aigua de pluja contaminada degut a l’efecte d’arrossegament sobre l’asfalt.

Ha estat una obra d’elevats costos econòmics però que d’altra banda n’evita d’altres derivats dels problemes mencionats anteriorment. Tot i això, aquesta no és la única solució per a la millora del drenatge urbà, els SUDS o Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible són una solució a tenir en compte, si més no com a complement de les obres importants que ja s’han portat a terme. Però d’aquests ja us en parlaré un altre dia.

Us enllaço un exemple pràctic d’un dipòsit de retenció a Dos Hermanas, Sevilla:

https://youtu.be/i8C29h2SAHE

Conversant amb la Montserrat Termes

desarrollo_sustentable
Font: Responsabilidad Social y Sustentabilidad

Buscant aprofundir en el binomi Economia-Aigua, ahir vaig tenir una interessant conversa amb la Montserrat Termes, professora titular de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i col-laboradora en tasques de recerca del CETAQUA.

Durant més d’una hora vam dialogar sobre tendències de consum i marges d’estalvi, del rebut de l’aigua i la seva estructura tarifària, de la necessitat o no d’un regulador únic i dels models de gestió, incloent-hi una referència final al documental “La Batalla de l’Aigua“.

estructura-tarifaria
Font: Escuela del Agua

Vaig tenir a la Montserrat de professora del Màster en Tecnologia i Gestió de l’Aigua que ofereix l’Escola de l’Aigua conjuntament amb la UPC, però el fet que només ens donés una classe de 5 hores em va semblar molt poc. És per això que fa unes setmanes vaig contactar amb ella amb l’objectiu d’ampliar el que ens havia explicat. En aquest sentit em sento un privilegiat, ha estat com seguir amb aquella classe magistral a nivell particular, resolent els dubtes que m’havien quedat al cap.

Properament publicaré la conversa en aquest mateix blog.

Moltes gràcies Montse!