Entrevista a Montserrat Termes (i III)

regulation
Regulador únic o no? Font: iAgua

A favor o en contra d’un regulador únic?

Tinc els meus dubtes sobre la seva implantació, sobretot si estem convençuts que volem recuperar els costos. De cara als costos, depenent d’on ve aquesta aigua la pots tenir a prop o lluny, la qualitat en origen pot variar molt (si l’agafes del Montseny o del Llobregat per exemple), etc. Si estandarditzem els costos mitjançant un regulador únic quan aquests depenen d’elements de quantitat, qualitat o localització ens podem trobar que uns hi perdin i altres hi guanyin massa, no m’acaba de convèncer. Però també entenc que a nivell de municipis, que solen ser els que posen la tarifa, n’hi ha alguns que tenen necessitats econòmiques en altres àmbits i acaben repercutint-ho en el rebut de l’aigua. És per això que els ajuntaments haurien d’exigir uns preus més “reals” a l’operador alhora que de forma transparent ho publiquessin de cara a la ciutadania, però no és un tema fàcil.

Ni definitiu…

No, de fet el més normal seria que quan una cosa no funciona la canviéssim, i si al cap d’uns anys no n’estem satisfets la tornem a posar en dubte i busquem la millor solució. Perquè al final tot és molt pendular, vam tenir una època que tot havia d’estar privatitzat i ara en tenim una altra en què tot ha de ser públic. Més enllà del model però, cal ser molt transparent perquè al cap i a la fi estem gestionant un servei públic.

Parlant de models i el corrent actual a favor de la gestió pública directa, jo no tinc tan clar que sigui l’únic que pot funcionar, com a mínim a priori.

Ara és el que està de moda i és molt llaminer perquè el que sempre llueix és l’estalvi de preu en la factura però és que hi ha hagut casos en què tot i que la gestió era pública no es tenien en compte les amortitzacions i clar, així l’aigua segur que és més barata. D’altra banda els que diuen que ens estalviem el benefici industrial quan la gestió la porta el sector públic… es podria entrar fàcilment en demagògia. Però bé, més enllà de si el servei ha de ser de gestió pública o privada, el que jo li demanaria al gestor és que fos eficient, que no entrés en pèrdues i es fessin les coses bé. De fet, jo sempre dic que ho ha de fer qui en sap, de la millor manera i amb els costos més baixos possibles.

la-gestion-del-agua
Cada vegada hi ha més interès per la gobernança de l’aigua. Font: IberLibro

I el nivell de servei?

Sí, això implica uns majors o menors costos també. Per exemple, si vius a Barcelona o a l’àrea metropolitana tens aigua les 24/7 durant tots els dies de l’any, si algú fa un tall normalment s’avisa, si hi ha algun problema aquest s’ha de resoldre abans de 24 hores, es tenen en compte les queixes o si hi ha alguna pèrdua s’han de posar d’acord entre l’empresa i l’usuari, etc. Tot això implica un nivell superior de servei respecte al mínim bàsic. Ara bé, si jo visc en un municipi on em tallen cada dos per tres l’aigua sense previ avís, m’estic mig dia sense aigua, la tornen a donar però al cap de res la tornen a treure, tenim un nivell de servei deficient. Per tant, depenent del nivell de servei hi aniran implícits més o menys costos… llavors ens hem de plantejar com a ciutadans quin nivell volem i fins a on volem pagar.

Per tant el model no és tan important.

Efectivament. Per exemple, pot ser que un municipi amb gestió privada sigui molt eficient però perquè el seu ajuntament (el regulador en aquest cas) ja se’n preocupa de què sigui així: hi està a sobre, porta uns controls exigents, té clar els indicadors a revisar, etc. això és el que realment volem, és un win-win. I ja et dic que els models van segons les modes, de l’onada liberalitzadora dels 80 al “tot ha de ser públic” d’ara. És un pèndol que es mou segons els excessos de cada bàndol i tenint en compte la literatura al respecte no podem afirmar amb rotunditat que cap model sigui superior a l’altre.

Però sembla ser que de benefici industrial ni parlar-ne, en el cas que sigui una gestió privada…

Però és que a banda de retribuir el capital, una part d’aquest benefici pot anar a I+D o a augmentar el sou dels treballadors, potser és per aquí per on hauríem d’avançar, pensar cap a on va el benefici i reflectir-ho al plec de condicions. De totes maneres si no retribuïm gens el capital no podrem fer noves inversions! I això també aplica en el cas de gestió publica directa, si no hi ha un benefici final com es podran portar a terme les millores necessàries per mantenir la qualitat del servei?

I les concessions són molt llargues…

Sí, i aquest és un tema polèmic, es podrien escurçar. Però alerta, si es fan massa curtes ens podem trobar amb el problema que l’empresa, sigui pública o privada, no té temps d’amortitzar les inversions que ha fet. Llavors potser hem de pensar en una altra manera de fer les coses, buscar un finançament per la inversió gran, un altre per l’O&M… però tampoc tinc massa clar el camí per implantar-ho.

agua-para-el-pueblo
Cartell a favor de la gestió pública directa. Font: Nueva Tribuna

Per acabar, vas veure “La Batalla de l’Aigua“? Quina opinió tens sobre el documental? 

Em va semblar que s’hi deien mitges veritats. Pel què fa a les presumptes  pressions rebudes a l’alcalde de Terrassa, el que no es pot fer és anar dient que n’has rebut però no denunciar-ho. Perquè en aquest cas i sent un documental d’aquest tipus necessites demostrar que el que dius és cert. En conjunt el documental no em va acabar d’agradar com a ciutadana perquè crec que no se’ns va donar totes les opcions, i això és cabdal en una emissió d’una televisió pública. Nosaltres al capdavall hem de ser capaços de discernir entre les diferents opcions que se’ns plantegen i això el documental no ho va mostrar. Definitivament vaig trobar a faltar més informació i de totes les parts, però essent un tema tan polititzat com aquest sembla inevitable.

Sembla ser que a París funciona el canvi a la gestió pública directa.

Però abans de res cal tenir en compte independentment de la gestió directa o indirecta el rebut s’anirà encarint amb el temps perquè els costos també augmenten en consonància. D’altra banda, anant al cas de París, em va sorprendre que en aquest cas no s’expliqués ben bé del tot. Segons tinc entès un cop es va fer el traspàs a l’Ajuntament aquest va fer una concessió per al manteniment a les mateixes empreses que en portaven la gestió abans, una gestió pública directa però amb subcontractació privada, una paradoxa.

eau-de-paris
Font: www.paris.fr

Al final em quedo amb la idea de què de fórmules n’hi ha moltes.

I no n’hi ha cap d’ideal.

Dependrà de cada cas, ara em queda més clar. Moltes gràcies Montse per aquesta entrevista i fins aviat.

A disposar!