Entrevista a Montserrat Termes (II)

estructura-tarifariaAnant al rebut de l’aigua, en el meu cas tan sols el 20% d’aquest es correspon a la que m’arriba a casa, la resta són impostos (cànon de l’aigua, taxes i IVA).

Sí però el cànon va destinat als costos de depuració i després també s’han de pagar les xarxes de sanejament, que surten de les llars per anar a les depuradores, tot això també s’ha de tenir en compte perquè és un tema de salut pública. Llavors en aquest rebut s’hi inclouria tant el fet de portar l’aigua a casa teva com el de transportar-la un cop usada a través del clavegueram per ser depurada i abocar a riu amb les garanties sanitàries i ecològiques que marca la llei. Si t’ho mires d’aquesta manera hauríem de pagar moltes coses en aquest rebut (captació, potabilització, transport, manteniment, depuració, obra nova, amortitzacions, etc.). I amb això tornem a la pedagogia, per exemple: les tovalloletes que es llencen pel vàter suposen un cost extraordinari quan aquestes arriben a les EDAR, fent un tap que col·lapsa de forma dramàtica la recepció d’aigua residual. Amb el petit gest de no llençar aquestes tovalloletes ja ens estaríem estalviant uns diners extra que s’han de destinar a aquest problema emergent i que com no pot ser d’altra manera acaben penalitzant en el nostre rebut.

I tot i això paguem poc en relació a altres béns…

De fet com a percentatge de la Renda Familiar Disponible, que seria la part que et queda dels teus ingressos un cop n’has pagat els impostos, moltes vegades no arriba ni a l’1%! Compara-ho amb la telefonia per exemple, aquest tant per cent és més elevat.

I més tenint en compte tota la infrastructura existent, mecanismes de depuració i potabilització, manteniment, controls de salut…

Si em permets un incís, cal tenir en ment la idea de què com menys embrutem o malgastem l’aigua en més bones condicions la podrem tornar a potabilitzar després, perquè ja saps que al llarg d’un riu l’aigua es capta per potabilitzar per llavors abocar-la depurada per, aigües avall tornar-la a tractar per a ús de boca, el que ja és una reutilització d’aquesta. Per tant, com en més bones condicions retornem aquesta aigua feta servir menys cost tindrà potabilitzar-la més endavant.

D’altra banda, amb el creixement de la població i donat que tenim una quantitat finita d’aigua, com més ús de forma eficient i més ben conservada estigui més tardarem a tornar a tenir problemes d’escassetat hídrica o sequera.

urban-water-cycleAra em fas pensar en un tema que al meu parer serà cabdal en els propers anys, la reutilització d’aigua. A Port de la Selva ho tenen clar de fa temps.

Sí, allà ja estan provant la reutilització indirecta d’aigua potable. De fet, en el nou Pla de Sequera de la Generalitat ja es comença a contemplar de forma tímida la reutilització, i això m’agrada tot i que no tinc clar si ha de ser com a últim recurs o no perquè encara no en tinc una opinió prou formada.

Ens hem de fixar amb els països capdavanters en la matèria, com diu el professor Rafael Mujeriego. En el seu cas se centra en la seva dilatada experiència a Califòrnia.

A més d’Israel, Austràlia i Singapur, que també són països mirall al meu parer.

Països amb tecnologia desenvolupada a partir dels problemes regulars d’estrés hídric.

Sí, a Israel treuen aigua de sota les pedres! Tot i que per raons geopolítiques costa de recopilar informació al respecte.

infiltracio-a-aqu%cc%88ifer
Infiltració d’aigua regenerada cap a aqüífer al Port de la Selva. Font: Projecte Demoware

Tornant a les tarifes, tu ets de la opinió que l’estructura tarifària ideal no existeix, però si fossis la responsable d’aplicar-la quina seria?

El que tinc clar és que hi ha d’haver una part de quota fixa i una altra de quota variable. La primera ajuda a recuperar tots els costos fixos (xarxa, inversions, manteniment, etc.) i la segona va lligada al consum. L’estructura actual de la part variable (per blocs) trobo que és un dels millor sistemes que hi ha. Amb tot, crec que s’hi podrien afegir uns complements en funció de, per exemple, en època de sequera augmentar la part dels blocs que correspon a aigua no bàsica i, un cop passada aquesta es tornen a baixar. En resum, depenent de la problemàtica que tinguis pots variar aquests complements amb l’objectiu de seguir oferint un servei de qualitat sense afectar en l’augment de costos associat per a l’operador.

És a dir, una estructura més flexible.

Sí, però encara no s’ha experimentat. I és que l’aigua no té un cost fix perquè com pots veure els costos no són mai els mateixos i ens hi hem d’anar adequant, tan com quan pugen com quan baixen, i a això últim s’hi ha de posar èmfasi.

comptador
Comptador. Font: Ayuntamiento de Sangüesa

Perquè sino ens quedem com amb la gasolina, que quan puja ho fa amb força però quan baixa ho fa de forma atenuada.

Justa la fusta. I això sí que no pot ser. Si el ciutadà té un bon comportament no s’ha de penalitzar, ans al contari, premiar i tot, i això vindria donat per aquests complements que he comentat abans.

Pot ser que a Chile tinguin els complements en funció hivern/estiu?

No ben bé, va lligat al seu consum mig. Si a l’estiu augmenten en un % aquest consum és quan se’ls hi aplica un complement de recàrrec. Però a casa nostra s’hauria de discutir quins complements són més adequats a la nostra realitat.

Entrevista a Lluís Sala

lluis-sala-1

Ens pots fer una breu presentació de qui ets? Quina és la teva dedicació actual?

Sóc un llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1989) que al cap de poc d’acabar la carrera vaig tenir la fortuna de poder treballar en el primer projecte de reg de camps de golf amb aigua regenerada a Catalunya, el del Golf Mas Nou (avui en dia Golf d’Aro) com a becari del professor Rafael Mujeriego (UPC) en un acord que incloïa la Junta de Sanejament i el Consorci de la Costa Brava. A primers de 1993 vaig entrar a treballar en el Consorci de la Costa Brava, justament per ajudar a aplicar els coneixements pràctics adquirits en el marc d’aquell projecte de demostració inicial a altres indrets de la Costa Brava, amb la idea de contribuir al desenvolupament de la reutilització de l’aigua. Dues dècades i escaig després, i amb l’esforç conjunt de moltes persones, des de polítics fins a operaris, passant per gerents, tècnics i investigadors, la Costa Brava és un referent internacional en matèria de reutilització d’aigües, amb una producció actual d’uns 3,5 milions de metres cúbics d’aigua regenerada per a una gran varietat d’usos: reg de camps de golf, reg agrícola, usos ambientals, usos urbans no potables i recàrrega d’aqüífers, tant per al control de la intrusió marina com, més recentment, per a l’augment de recursos d’abastament en un projecte singular al Port de la Selva.

La meva dedicació actual en el Consorci de la Costa Brava passa per seguir procurant per la consolidació i desenvolupament de la reutilització de l’aigua, així com, des de 2012, per la gestió del servei d’abastament en alta, a través del qual se subministren entre 18 i 20 milions de metres cúbics d’aigua potable cada any en continu a 18 municipis i de manera discontínua a 10 més. Sense els recursos externs que rep la Costa Brava no podria subsistir, d’aquí que hi hagi hagut aquest esforç de dècades per recuperar cabals d’aigua depurada que eren abocats al mar, regenerant-los i utilitzant-los sobretot per cobrir demandes no potables.

En què consisteix el projecte Demoware al Port de la Selva?

El projecte DEMOWARE és un projecte FP7 de la Unió Europea, liderat pel Centre Tecnològic de Manresa i que és molt extens. La recàrrega de l’aqüífer del Port de la Selva amb aigua regenerada és un dels múltiples casos d’estudi que s’analitzen en detall en aquest projecte. Resumint, es tracta de veure si, maximitzant el rendiment de depuració i de tractament terciari actualment existents, a més del trànsit de l’aigua per l’aqüífer entre el punt de recàrrega i els pous d’abastament, això és suficient com per produir una aigua segura des del punt de vista sanitari per ser mesclada amb l’aigua nativa de l’aqüífer i posteriorment subministrada com a aigua potable. Es tracta, per tant, de veure fins a quin punt es pot tancar el cicle de l’aigua en l’abastament, la qual cosa ens situa de ple en el paradigma de l’economia circular, en aquest cas aplicada als recursos hídrics. Cal dir que, en general, la reutilització per a abastament ja succeeix de manera incidental, quan al llarg d’un riu els municipis d’aigües amunt aboquen aigües residuals depurades (i, fins no fa tant, sense depurar) i que, barrejades amb els cabals naturals del propi riu, són captades com a aigües que seran tractades i després subministrades per a l’abastament en els municipis aigües avall. El professor Mujeriego recentment ha publicat un article tècnic en el qual quantifica el percentatge d’aigües residuals depurades que hi ha en l’aigua que es potabilitza a Sant Joan Despí, al tram final del riu Llobregat; doncs bé, aquest percentatge varia entre el 12% dels anys humits, amb més cabals naturals per a diluir els abocaments, i el 25% dels anys secs. Per tant, la novetat no està tant en la producció d’aigua potable a partir d’aigües regenerades mesclades amb cabals naturals, que això ja passa de manera espontània al llarg d’un riu, sinó en que un municipi hagi apostat per fer-ho ell mateix, amb les seves pròpies aigües.

port-de-la-selva
Localització del projecte DEMOWARE Port de la Selva

Quina és la situació actual de l’aqüífer? Com afecta la salinitat de l’aigua a depurar en la posterior injecció a l’aqüífer com a aigua regenerada?

Aquest any ha estat un any difícil perquè la sequera tan intensa fins a finals de setembre ens ha augmentat la dimensió dels reptes. Tal com dius, la salinitat és un paràmetre clau en aquest cas, atès que no tenim un tractament per reduir-la, i de fet tan sols infiltrem aigua quan la conductivitat elèctrica de l’aigua regenerada és inferior a 1,5 dS/m. Hem mirat dades des del 2008 i habitualment al llarg d’un any teníem tan sols un 10 o un 15% del temps en què estàvem per sobre d’aquest valor, de manera que les oportunitats per a fer recàrrega sense aquesta restricció eren molt grans. No obstant, les fortes llevantades de la primavera, que van fer entrar aigua de mar en el clavegueram durant força temps, i la posterior salinització de l’aqüífer, van fer que les oportunitats per a infiltrar aigua hagin estat molt reduïdes en aquest any 2016. Estem a l’espera de la normalització de la situació per poder tornar a infiltrar aigua, però ja ens hem adonat que aquest és un tema que caldrà intentar solucionar i que hi hagi disponibilitat d’aigua per a la recàrrega quan més se la necessiti.

Quin % del cabal de sortida es dedica a reomplir l’aqüífer?

El cabal que podem produir és d’uns 200 m3/dia entre octubre i maig, sobre un total d’uns 300 m3/dia d’aigua residual for de temporada turística, que és quan es preveu dur a terme la recàrrega. El màxim que preveiem que podríem infiltrar amb els mitjans actuals són uns 50.000 m3/any sobre una demanda total d’aigua potable d’uns 300.000 m3/any. En els mesos d’estiu s’atura la recàrrega i aleshores l’objectiu de l’aprofitament és el subministrament d’aigua regenerada per al reg de jardins privats, que cal desenvolupar poc a poc, de manera que es podrien regenerar i subministrar uns altres 50.000 m3 com a màxim entre juny i setembre, que evitarien un consum d’igual volum d’aigua potable. Per tant, preveiem que la reutilització al Port de la Selva pugui aportar, una vegada completament desenvolupada, uns 100.000 m3/any de nous recursos, equivalents aproximadament a un terç de la demanda total anual.

newater_bottle_ndp_2014
Ampolla d’aigua regenerada NEWater (Singapur)

Com a expert en el camp de la regeneració i reutilització, quins països veus capdavanters en l’ús eficient d’aigua, tecnologia, etc.? Com veus la situació actual a Catalunya?

És conegut per la gent del sector que els Estats Units, i en especial l’estat de Califòrnia, són una gran referència. Porten molt de temps, per necessitat, treballant el tema de la reutilització de l’aigua i, a més, saben comunicar molt bé el que fan i donar-li una aura de transcendència que altres llocs on es fan coses similars no tenen. Aquest podria ser el cas dels estats americans de Florida i Texas, per exemple. També es parla molt d’Israel, però el cert és que transcendeixen relativament pocs detalls del que fan. Més recentment s’ha posat en relleu la feina feta a Windhoek, Namíbia, des de 1968, atès que és l’únic lloc del món on es fa reutilització potable directa, i també ha aparegut amb força Singapur, on hi ha un projecte important de reutilització potable que s’anirà desenvolupant al llarg de les properes dècades.

A Catalunya ara mateix estem en un moment clau. El govern de la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua han manifestat l’interès per desenvolupar la reutilització potable indirecta a l’àrea metropolitana de Barcelona, davant de la manca de recursos a les conques internes en situació de sequera. Si les intencions que s’han posat sobre la taula es materialitzen estarem davant d’un projecte que no solament ajudarà a solucionar la manca de recursos de les conques internes, sinó que permetrà millorar l’estat ecològic dels rius Ter i Llobregat i alhora esdevindrà un referent a escala internacional. En resum, ens haurem avançat al temps i haurem posat les bases per resoldre el problema de l’aigua a les conques internes a llarg termini.

Quins són els teus referents?

Sempre és difícil donar noms, perquè és fàcil oblidar-se d’alguna persona, però no puc deixar de citar el professor Rafael Mujeriego, catedràtic jubilat de l’Escola de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb qui vaig començar a treballar en aquest tema com a becari el 1989. També haig d’esmentar el professor Takashi Asano, amb qui mantinc el contacte i que també m’ha ajudat en la meva activitat professional. Altres persones de fora amb qui he tingut contacte al llarg dels anys i de qui també he après coses són els californians Bahman Sheikh, Eric Rosemblum i Earle Hartling, l’holandès Ruud Kampf, el britànic Bruce Durham i l’australià John Anderson. De la gent del país, vull esmentar els professors Joan Jofre i Francisco Lucena, del Departament de Microbiologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, així com a Joan Sanz, director tècnic de Veolia Water Technologies. I, finalment, un esment per a tots els meus companys, passats i presents del Consorci de la Costa Brava, tècnics municipals i de les diferents empreses explotadores, tant d’abastament com de sanejament, amb qui he conviscut incomptables hores i de qui he après també un munt de coses relacionades amb el tractament i la gestió de l’aigua i amb els que hem fet avançar aquesta realitat a la Costa Brava.

hydrant
Hidrant d’aigua regenerada. Califòrnia

Recentment he llegit l’entrevista que li vas fer a Takashi Asano. Em va cridar l’atenció la referència que va fer al diferent “grau de neteja” que ha de tenir l’aigua regenerada segons la finalitat d’ús. És flexible el RD 1620/2007 sobre reutilització d’aigües depurades en aquest aspecte?

El RD 1620/2007 ha estat la primera aproximació a una legislació espanyola sobre la matèria i, com en qualsevol primer intent hi ha encerts i errors. Es tractaria, doncs, de deixar els encerts i esmenar els errors, reconeguts per molts experts i professionals, però el fet que la normativa tingui forma jurídica de Reial Decret fa que els canvis siguin molt difícils i a data d’avui encara no se n’ha tocat ni una coma. No es tracta de si és molt o poc flexible, es tracta que sigui coherent i que hi hagi un camí perquè la pròpia normativa pugui evolucionar, corregir errors i adaptar-se a les noves realitats que ens vindran de la mà de la ciència, la tècnica i la necessitat. No és un caprici, el país ho necessita.

I a nivell europeu, com veus les dificultats per arribar a una entesa entre els països amb escassetat hídrica i els que no tenen problemes d’abastiment en la redacció d’una normativa que englobi el continent? Cal deixar marge segons la realitat de cada regió?

Jo sóc partidari d’un vestit a mida segons les necessitats de cada país, perquè són molt diferents entre ells i una norma continental hauria de ser molt genèrica i per tant hi ha el risc que fos poc adequada a la realitat, que és de fet el que li passa a la Directiva Marc de l’Aigua. De fet, això mateix s’està veient ara mateix amb un esborrany que corre d’una possible normativa a nivell europeu i que, de sortir tal com està formulada, faria inviables algunes reutilitzacions que ara mateix estan funcionant sense problemes de cap mena. Com més gran és la distància entre el legislador i el legislat, més gran el risc que la norma deixi fora de la legalitat a realitats que no ho mereixen. A més, en el cas europeu ens trobem que allà on es reutilitza l’aigua és en els països del sud, però la normativa es promou des d’entorns acadèmics centreeuropeus perquè els primers no han fet una feina de lideratge en aquest camp i han perdut la capacitat d’influir i de fer valdre l’experiència real. És una llàstima.

En el teu article d’opinió “Gastos fijos, ingresos variables”, parles del finançament dels costos del cicle integral de l’aigua i la necessitat d’afrontar aquest repte de forma global. Concretant una mica, quina seria la teva proposta?

Seria una mica petulant per la meva part pensar que tinc una recepta per solucionar aquest tema i que la resta de professionals del món de l’aigua no l’han sabuda veure. És un tema molt difícil de resoldre, perquè hi ha multitud de factors que influeixen i fer unes tarifes que puguin ser considerades equitatives per a les diferents realitats socials és voler la quadratura del cercle. El que veig clar, però, és que cal posar sobre la taula els costos reals dels diferents serveis i que cal buscar la manera de cobrir-los, és a dir, s’ha de ser realista. No fer-ho, per exemple perquè pot ser impopular, és una manera de fer créixer el problema en el futur i de fer-lo encara més difícil de resoldre.

I com valores el fet que a l’Estat no hi hagi un regulador únic? És part de la solució a l’infrafinançament?

Crec que una possible solució aniria en sentit contrari al que apuntes i consistiria en què la responsabilitat completa sobre la gestió de l’aigua, també de la recaptació dels diners necessaris, fos de l’àmbit municipal. Que cada municipi -o agrupació de municipis, si així decidissin organitzar-se- fos completament autònom i s’autoregulés: per una banda, les despeses serien les més ajustades a les necessitats del municipi, perquè els polítics locals serien els primers interessats en no cobrar de més als seus ciutadans, per tal de no ser impopulars; i per altra, les necessitats d’un municipi no restarien pressupost de les d’un altre, com sí que passa ara amb una bossa comuna. Em fa l’efecte que tot plegat seria molt més realista. Per exemple, en un determinat moment a Catalunya semblava que els costos del sanejament en alta no eren assumibles per als municipis i que allò més adient era que els assumís la Generalitat, quan en realitat estàvem parlant dels mateixos costos i de diners que s’havien de recaptar dels mateixos ciutadans. Ha estat una il·lusió que ha durat mentre hi ha hagut crèdit i que la crisi dels darrers anys està obligant a repensar. Actualment s’estan analitzant alternatives a aquest model de gestió del sanejament.

lluis-sala-2

Fa poc vaig llegir en un fòrum que un productor d’aigua regenerada es queixava de la baixada de volum d’aigua residual (per polítiques d’estalvi) a la seva planta i que per això no podia abastir els seus demandants. També les queixes d’ambientalistes alertant que l’ús d’aigua depurada per reutilització fa baixar els cabals ecològics dels rius, afectant la fauna de la zona. Les noves solucions també aporten nous conflictes…

Efectivament, com tot a la vida, la reutilització també té avantatges i inconvenients i genera adhesions i rebujos. L’estalvi d’aigua potable fa disminuir els volums d’aigua regenerada però, si es mira globalment, les mesures de conservació són bones, perquè l’aigua que no es gasta és aigua que no s’extreu del medi. I en relació a la disminució de cabals ecològics resulta molt difícil fer generalitzacions, però jo plantejaria la qüestió de què és millor: un riu amb més aigua perquè rep l’abocament d’una EDAR o un riu amb menys aigua però més neta perquè li hem tret l’abocament reciclant l’aigua. Jo penso que si aquesta situació existís i es pogués estudiar veuríem uns millors resultats d’estat ecològic en el riu que té menys abocaments, encara que pugui tenir una mica menys d’aigua.

Per aprofundir-hi:

· Blog de Lluís Sala

· “El Port de la Selva recarga el acuífero con agua regenerada para hacer frente a futuras sequías”

· Entrevista al Professor Rafael Mujeriego sobre regeneració i reutilització d’aigua

· Entrevista al professor Asano, feta pel mateix Lluís Sala

· NEWater Singapur

· DEMOWARE

Les fotos on hi apareix en Lluís són de Sternalia Productions amb motiu de la conferència Sopars amb Estrelles.