En un post recent he escrit sobre l’existència de Sistemes Autònoms de Sanejament. Què són, quins tipus hi ha i quan entren en joc, entre d’altres consideracions, és del què parlaré avui. Comencem.
Fa uns 10 anys, davant la mancança de regulació sobre les sol·licituds d’abocament d’aigües residuals domèstiques que no podien connectar-se a la xarxa de sanejament públic, l’Agència Catalana de l’Aigua va optar per fer una Instrucció Tècnica aclarint tots els aspectes relacionats amb aquesta problemàtica: la IT Aplicable al Sanejament Domèstic Autònom.
Aquest document va facilitar les coses tan als tècnics que havien d’aprovar les sol·licituds com als afectats que havien d’instal·lar aquests sistemes, oferint-los una guia bàsica de suport per on començar a treballar.
LÍMIT D’APLICACIÓ I TIPOLOGIA D’ESTABLIMENTS
A partir del concepte d’habitant-equivalent, se’n va calcular el seu nombre en funció de la tipologia d’ús o activitat:
Aquesta IT aplica fins a 80 h-e, entenent que a partir d’aquesta xifra s’hauria de plantejar la connexió a la xarxa pública de sanejament.
SISTEMES DE DEPURACIÓ
1. Pretractaments
Aquí ens podem trobar amb reixes i filtres d’una banda i desgreixadors d’una altra. En el cas d’aquest últim i per l’elevada presència d’olis i greixos és obligatori en restaurants, hotels, cases rurals i tots els establiments on se serveixin àpats per a tercers.
2. Tractaments primaris
Aquests tenen l’objectiu d’eliminar la matèria en suspensió que resta insoluble, mitjançant un tractament físic de separació/flotació i un de biològic de fermentació mitjançant els bacteris presents en l’aigua.
En aquest cas disposem de fosses sèptiques i pous decantadors.
3. Sistemes biològics compactes
Aquí hi entrarien els sistemes prefabricats que es munten en destí i normalment se soterren. N’hi ha de molts tipus però els més habituals són:
- Filtres percoladors: el flux d’aigua es reparteix per sobre d’un material inert on hi creix una capa bacteriana que elimina la matèria orgànica present en aquesta aigua.
- Fangs activats: l’aigua residual està dins d’un dipòsit amb fangs actius (bacteris). Aquesta mescla és airejada per tal d’oxidar la matèria orgànica.
- Biodiscos: cubeta plana d’aigua residual on s’hi submergeixen fins a la meitat una sèrie de discos verticals solidaris a un eix central que va donant voltes. Això fa que el biofilm que es forma a la superfície dels discos entri en contacte de forma regular amb l’aigua i amb l’aire, aconseguint l’objectiu d’eliminació de matèria orgànica.
4. Sistemes biològics d’infiltració
Posterior al pretractament, l’efluent és tractat mitjançant infiltració a un medi porós que normalment és el subsòl. Amb això s’aconsegueix retenir sòlids en suspensió i eliminar matèria orgànica.
Hi ha diferents opcions: les rases, que permeten infiltrar en terrenys de poca fondària; els pous i cambres d’infiltració, els quals requereixen d’obra civil i on l’aigua travessa varies capes de graves de diferent mida fins a infiltrar-se en el terreny; i finalment els llits d’infiltració, on se substitueix part del sòl superficial poc permeable per un llit de material arenós per on l’efluent hi pugui percolar.
5. Sistemes biològics d’infiltració drenats
Quan el terreny no té prou permeabilitat per garantir ni la depuració ni l’evacuació cal reconstituir-lo mitjançant la combinació d’un llit de material arenós i un sistema de canonades per evacuar l’efluent final.
CONCLUSIONS
Vistos tots els tractaments, caldrà trobar la millor combinació per a cada cas particular, és per això que a la IT hi apareix a mode d’orientació un annex amb l’esquema bàsic d’aplicació en funció dels h-e:
