“La Batalla per l’Aigua”, documental del 30 minuts

la-batalla-per-laigua

Aquest diumenge passat, el programa 30 minuts de Televisió de Catalunya ha emès el documental “La Batalla per l’Aigua”, centrat en els esforços d’alguns ajuntaments a recuperar la gestió directa del servei de distribució d’aigua potable.

Abans de res, dir que la meva experiència és en l’àmbit del sanejament en alta i és per això que vaig complementant la meva formació amb la lectura de diversos llibres (estic acabant “Barcelona i l’aigua”, del qual ja n’he fet 2 posts i més endavant seguiré amb “La regulación de los servicios urbanos del agua” i “Gobernanza y gestión del agua: modelos público y privado“).

abastament
Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

Anant al documental, “La Batalla per l’Aigua” focalitza el conflicte públic/privat en el subministrament en baixa o el que és la xarxa de distribució d’aigua potable des dels dipòsits d’emmagatzematge a les llars, deixant fora l’abastament en alta i la xarxa de sanejament. A banda d’aquesta simplificació (suposo que inevitable, donat l’amplitud d’un tema com el cicle urbà de l’aigua) em va sorprendre el plantejament poc neutral a l’hora d’exposar la informació. Sembla ser que la sola intenció de voler tornar la gestió en mans dels consistoris ja és per se l’opció correcta, obviant que la gestió mitjançant empresa mixta, en règim de concessió o directament privada poden ser també opcions a considerar en funció de les característiques locals. En aquest sentit trobo que la manca d’exemples de les alternatives a la gestió directa dóna al documental un biaix que no ajuda a enriquir l’intens debat que hi ha al respecte. És més, donar una opció concreta com a bona sense oferir-ne les alternatives convida a generar una opinió incompleta en la ciutadania, i això una televisió pública no pot ni ho ha de permetre mai.

mapa-gestio-aigua
Mapa municipal en funció de la seva gestió. Font: Aigua és Vida

És un fet mesquí i denunciable que l’Ajuntament de Terrassa hagi rebut amenaces a l’hora de plantejar el canvi a la gestió directa de la seva xarxa, així com una xacra les diverses trames de corrupció evidenciades entre polítics i alts directius d’empreses, el conegut capitalisme clientelista. Per tot plegat, és el canvi de gestió la solució definitiva? Jo crec que l’èxit d’aquest canvi va més enllà: concursos que no es facin a dit, controls periòdics, durada dels contractes raonable, transparència i comunicació fluïda entre els diversos actors, presa en consideració de la recuperació de tots els costos, tenir en compte amortitzacions i inversions futures, educació desideologitzada a la ciutadania, etc. Tot això va més enllà del model de gestió; de fet en senta les bases per buscar el model més adient en funció de les necessitats i característiques de cada municipi. Gestió directa, empresa mixta, en concessió o privada, qualsevol és vàlida sempre que la decisió final sigui transparent, raonada i en benefici de l’interès general, en absència de demagògia i ideologia. Valgui d’exemple aquesta taula rodona programada pel II Congrés de l’Aigua a Catalunya:

models-de-gestio-aigua
Part del programa del II Congrés de l’Aigua a Catalunya. Diferents models de gestió.

 

Epíleg:

· Sobre el concepte de municipalització i altres dubtes: “La remunicipalización de los servicios públicos locales. Algunas precisiones conceptuales” (Joaquín Tornos Mas. Abril 2016)

· Sobre amortitzacions i inversions: “El envejecimiento de las infraestructuras de los servicios de agua potable y saneamiento apremia a realizar un esfuerzo inversor sostenido” (AEAS. 2016)

· El documental La Batalla per l’Aigua” (Televisió de Catalunya. Gener 2017)