Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (i III)

– Aquest any estreneu el Màster en Recursos Hídrics, que entenc que és una revisió a fons de l’antic que ja oferia la Universitat de Girona.

Correcte. Fa un parell d’anys, a la reunió amb el Consell Assessor Sectorial del Campus de l’Aigua els hi vam proposar que ens ajudessin a millorar el Màster que ja oferíem des de en fa més de deu. Bàsicament el volíem fer més atractiu per als alumnes però també que hi hagués una major implicació de les empreses.

– I com va anar?

Vam estar parlant més de tres hores! Va ser la llavor del replantejament actual, bàsicament ens van dir el què moltes vegades veiem: els alumnes surten molt preparats a nivell teòric però són poc pràctics.

– Segueixen a dins de la bombolla de la universitat…

En certa mesura és així. Un dia un empresari em va dir això: “saben aprovar exàmens però millor que no hi hagi canvis d’un dia per l’altre, no saben com afrontar-los i si ho fan és amb por”. En definitiva ens van dir que si ens atrevíem a canviar aquesta dinàmica ens ajudarien amb tot.

– I així ho vau fer.

Sí, i hem estat dos anys amb un grup de treball amb vàries empreses refent el Màster. En un principi volíem ampliar continguts però haguéssim caigut en el mateix error d’abans, pel què al final ens vam preocupar de donar més coneixements generals de tipus pràctic com pot ser nocions d’enginyeria, economia, gestió empresarial i TICs.

– I el més significatiu, heu canviat la metodologia.

Hem copiat els de Medicina! A banda d’aprovar bé les assignatures han millorat amb el tracte amb els pacients. Podríem dir que són més humans…

– I els vostres alumnes?

Aprendran a atrevir-se a parlar amb els clients, a dialogar entre ells, a saber trobar informació pel seu compte… la metodologia ABP o Aprenentatge Basat en Projectes. Això ho capgira tot.

– Per exemple…

Hi ha una setmana dedicada a aigües potables, no hi ha classes magistrals. En lloc d’això imagina’t una ampolla d’aigua al mig de la taula, un grup de deu alumnes i un tutor. Comença un dels alumnes parlant sobre l’aigua de l’aixeta i que és millor que l’embotellada, però de sobte surt un altre alumne que diu que la de l’aigua té molt mal gust i llavors un altre hi afegeix una altra aportació.

Font: Orientación Andújar

– I de mica en mica van sortint tots els conceptes a tractar.

Sí, però llavors si el tutor (que ha estat observant sense participar en la discussió) veu que no han sortit tots els introdueix i acaba de rematar la classe. També es parla d’altres temes dels quals els alumnes han de buscar-ne la informació corresponent. Al cap d’uns dies es posa en comú per arribar ara ja sí a les conclusions finals guiats pel mateix tutor.

– Es complementa amb altres recursos educatius?

Els dimarts hi ha seminaris i dijous visites a laboratoris, empreses, etc. Es tracta de fer-ho molt més dinàmic i útil de cara al dia a dia del món laboral.

– Quin tant per cent representa tota aquesta feina desenvolupada per l’alumne?

Un 50%. L’altra meitat avalua coneixements en forma d’examen.

– Ja per acabar, com veus el model català de recerca?

Aquest és un tema el qual podríem estar parlant tot un dia sencer! Concretant… tot i que no és el millor model per nosaltres els investigadors, el veig bastant realista ja que està més orientat a què la innovació la faci l’empresa i no tant la universitat, d’aquesta manera acaba repercutint en els indicadors econòmics del país. En el fons és un model més ambiciós que el que està basat únicament en subvencions, tot i així és millorable.

– Gràcies pel teu temps Ignasi, espero tornar per aquí i seguir documentant el què aneu fent.

Estem a disposar. Fins la propera!

Continua la lectura de Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (i III)

Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

– El teu periple investigador comença amb la tesi doctoral.

Sí, la vaig centrar en l’aplicació de la IA en el camp de les depuradores d’aigües residuals, però era l’any 98 i el Big Data i Data Mining encara es trobaven a les beceroles. En definitiva, les dades “objectives” d’aquella època eren majoritàriament de mala qualitat, i per tant, nosaltres ens basàvem més en la percepció que tenia el cap de planta de la seva instal·lació: olor, color, funcionament línia de fangs, etc.

– Igualment vau ser uns avançats a la vostra època.

Pot ser… fa poc que les grans empreses del sector de l’aigua han començat a parlar de forma habitual de la IA. D’alguna forma el concepte ha traspassat els centres de recerca, entrant amb força en la indústria i ja és una realitat per a diversos sectors.

– Des que estàs a l’ICRA treballes amb diverses tecnologies, més concretament en membranes.

Sí, treballem en diferents tipus com són membranes de terciari, dessalinització, osmosi inversa i directa… Però també tenim una segona línia d’investigació igualment important dedicada a l’eliminació de fàrmacs, en fem el seguiment i veiem com es transformen en el medi, quins i com s’eliminen, toxicitat, etc. De fet l’ICRA és un referent per fer-ne les mesures.

– Relacionat amb el tema de membranes, abans has mencionat la Osmosi Directa. És una tecnologia interessant pel què fa a la reducció del consum energètic però té alguns inconvenients…

Efectivament, encara té molt camí per recórrer, tan sols hi ha 3 o 4 empreses que s’hi dediquen i hi ha problemes amb el tipus de solució salina a utilitzar. També tenim una legislació incompleta en reutilització d’aigües i la reposició d’aquestes membranes no té la mateixa agilitat que les convencionals, tot això sumat als càlculs de retorn econòmic fa que encara es vegi amb certa recança en el món de empresarial.

– Parlant d’empreses, vas participar en un estudi de reutilització d’aigües grises en un hotel de la Costa Brava. Surt a compte?

Econòmicament parlant l’hotel no nota aquest estalvi, ja que la factura d’aigua és una part molt petita de la seva despesa i si ho mirem des del punt de vista del consum d’aigua tampoc. Ara bé, si l’ajuntament algun dia ha de fer restriccions per sequera és evident que tindran un avantatge competitiu. Després també hi ha un tema de promoció com a empresa ambientalment responsable, que potser seria la part més aprofitable per ser un exemple de cara a l’ús sostenible del recurs.

Font: Dutch Water Sector

– I una millora en la Petjada Hídrica

També, però jo sóc bastant escèptic amb aquest tema. Tot i que reconec el valor de conscienciació que té aquest concepte crec que és molt difícil de calcular perquè els criteris són massa dispars per tenir-ne una visió acurada.

– “Comparativa a gran escala de diverses tecnologies en aigua reciclada, en especial èmfasi als MBR”. Em pots explicar l’objectiu d’aquest article en el què has col·laborat recentment?

Aquest article el vam escriure arrel de la manca de dades reals d’aquest tipus de tecnologia, i és per això que va acabar sortint a The MBR site. Les dades, que són de les licitacions de les plantes, es poden consultar al CEDEX. Un cop recopilades i analitzades vam veure que els MBR eren prou competitius en comparació als terciaris convencionals (filtres de sorra+desinfecció), a més de què s’obté una aigua final de més bona qualitat.

– Així, en contra del tòpic no hi ha tanta diferència a l’hora de tenir-los com a tractament terciari.

Sí, el què passa és que hem de veure quin ús volem que tingui l’aigua produïda per un tractament terciari, la volem per regar camps de golf? Per regadiu? Per recàrrega d’un aqüífer? Per neteja de carrers? O fins i tot per reutilització com a aigua potable…

– I en funció de l’ús final construir la tecnologia que s’hi adapti millor?

Efectivament, el què passa és que a Catalunya majoritàriament la tecnologia MBR s’ha construït per circumstàncies que no tenen massa a veure amb aquest criteri.

– És a dir que s’aboca a riu sense reaprofitar-la…

Llavors si ho compares amb una EDAR convencional sí que no surt a compte, ja que a més de no donar-li un segon ús aquesta tecnologia és aproximadament un 20% més cara. Un esforç en va. Continua la lectura de Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (I)

Ignasi Rodríguez-Roda Layret és professor de la Universitat de Girona al dept. d’Enginyeria Química des del 95, membre del grup de recerca LEQUIA, investigador en l’àrea de Tecnologia a l’ICRA i Director Científic al Campus de l’Aigua. A la primera part d’aquesta entrevista hem parlat de qui és qui en aquest complex ecosistema o Innovation Hub, un concepte que es vol potenciar, doncs implica associar la marca Girona-Aigua en el camp de la recerca a nivell internacional.

– Bon dia Ignasi, podries descriure breument els centres on estàs implicat actualment?

Bon dia Jordi, actualment estic repartit principalment entre el LEQUIA, l’ICRA i el Campus de l’Aigua.

El LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental) és un grup de recerca dins de la Universitat de Girona, el qual es dedica principalment a l’àrea de tractament biològic d’aigües residuals, tot i que ara ha començat a treballar també en les potables. És un grup dels més potents de la universitat.

En canvi l’ICRA (Institut Català de Recerca de l’Aigua) és un institut de recerca d’excel·lència que depèn de la Generalitat i en el qual es treballa en una línia més àgil, flexible o executiva. Un dels objectius principals és atreure talent estranger per fer bona recerca. Això a la universitat costa més perquè els professors no poden dedicar el 100% de la seva activitat a fer recerca ja que també han de donar classes, lluitar pels crèdits, fer gestions acadèmiques, etc.

– És l’ICRA un fet aïllat o forma part d’algun tipus de xarxa?

Pertany a la xarxa CERCA, que té uns 40 centres repartits per Catalunya. El què passa és que tot i ser una entitat dependent de la Generalitat, la UdG ha cedit 5 professors perquè ara sí, aquests puguin dedicar-se a temps complet a la recerca. Cadascun d’ells s’encarrega d’una àrea diferent, i jo com a professor “cedit” porto l’àrea de Tecnologies.

– Què és el Campus de l’Aigua?

El campus forma part d’una política sectorial iniciada per l’antic equip rector, aglutinant tots els actors de l’aigua en un concepte Market Driven. És a dir, no es reuneixen catedràtics i professors a dins la universitat per decidir la recerca, màsters, etc. sinó que primer es parla amb empreses, administracions, etc. per veure quines són les necessitats d’aquests actors per llavors tornar a la universitat i posar en marxa les línies de treball per poder cobrir aquestes necessitats. Per exemple, si a l’ACA li interessa més la posada en marxa de sistemes de depuració mitjançant membranes i a la universitat encara s’està fent feina en tractaments biològics, reenfocar la feina que es fa des dels departaments en aquest sentit.

– Qui hi forma part?

Hi ha unes 100 empreses associades col·labores, a més d’englobar-hi l’ICRA i el CEAB (Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Hi ha un Director Científic i una Project Manager, la Núria Frigola, que s’encarrega de la relació amb les empreses i ens permet promoure projectes més grans i transversals com el nou Màster en Recursos Hídrics.

– Per acabar amb aquest ecosistema hi hauria el Catalan Water Partnership…

Però aquest ja és diferent, el CWP és un cluster d’empreses on l’objectiu és ampliar i internacionalitzar el seu negoci. Per exemple, si de les 75 empreses que hi ha actualment n’hi ha 3 que volen vendre a Jordània, el CWP organitza missions, promoció, etc. o si hi ha interès d’entrar en el sector vinícola o de les TIC, busca les oportunitats que puguin sortir.

– I amb tot aquest conglomerat al final es busca algun concepte que ho englobi tot, la marca Girona-Aigua.

Sí, perquè una persona de fora li és igual si els projectes els porta un o altre si aquests funcionen, al final es queda amb el concepte global i creiem que una marca que relacioni Girona amb l’aigua acabaria de donar l’empenta en el posicionament del nostre ecosistema o com ens agrada dir-ho a nosaltres Innovation Hub.

Entrevista a Montserrat Termes (i III)

regulation
Regulador únic o no? Font: iAgua

A favor o en contra d’un regulador únic?

Tinc els meus dubtes sobre la seva implantació, sobretot si estem convençuts que volem recuperar els costos. De cara als costos, depenent d’on ve aquesta aigua la pots tenir a prop o lluny, la qualitat en origen pot variar molt (si l’agafes del Montseny o del Llobregat per exemple), etc. Si estandarditzem els costos mitjançant un regulador únic quan aquests depenen d’elements de quantitat, qualitat o localització ens podem trobar que uns hi perdin i altres hi guanyin massa, no m’acaba de convèncer. Però també entenc que a nivell de municipis, que solen ser els que posen la tarifa, n’hi ha alguns que tenen necessitats econòmiques en altres àmbits i acaben repercutint-ho en el rebut de l’aigua. És per això que els ajuntaments haurien d’exigir uns preus més “reals” a l’operador alhora que de forma transparent ho publiquessin de cara a la ciutadania, però no és un tema fàcil.

Ni definitiu…

No, de fet el més normal seria que quan una cosa no funciona la canviéssim, i si al cap d’uns anys no n’estem satisfets la tornem a posar en dubte i busquem la millor solució. Perquè al final tot és molt pendular, vam tenir una època que tot havia d’estar privatitzat i ara en tenim una altra en què tot ha de ser públic. Més enllà del model però, cal ser molt transparent perquè al cap i a la fi estem gestionant un servei públic.

Parlant de models i el corrent actual a favor de la gestió pública directa, jo no tinc tan clar que sigui l’únic que pot funcionar, com a mínim a priori.

Ara és el que està de moda i és molt llaminer perquè el que sempre llueix és l’estalvi de preu en la factura però és que hi ha hagut casos en què tot i que la gestió era pública no es tenien en compte les amortitzacions i clar, així l’aigua segur que és més barata. D’altra banda els que diuen que ens estalviem el benefici industrial quan la gestió la porta el sector públic… es podria entrar fàcilment en demagògia. Però bé, més enllà de si el servei ha de ser de gestió pública o privada, el que jo li demanaria al gestor és que fos eficient, que no entrés en pèrdues i es fessin les coses bé. De fet, jo sempre dic que ho ha de fer qui en sap, de la millor manera i amb els costos més baixos possibles.

la-gestion-del-agua
Cada vegada hi ha més interès per la gobernança de l’aigua. Font: IberLibro

I el nivell de servei?

Sí, això implica uns majors o menors costos també. Per exemple, si vius a Barcelona o a l’àrea metropolitana tens aigua les 24/7 durant tots els dies de l’any, si algú fa un tall normalment s’avisa, si hi ha algun problema aquest s’ha de resoldre abans de 24 hores, es tenen en compte les queixes o si hi ha alguna pèrdua s’han de posar d’acord entre l’empresa i l’usuari, etc. Tot això implica un nivell superior de servei respecte al mínim bàsic. Ara bé, si jo visc en un municipi on em tallen cada dos per tres l’aigua sense previ avís, m’estic mig dia sense aigua, la tornen a donar però al cap de res la tornen a treure, tenim un nivell de servei deficient. Per tant, depenent del nivell de servei hi aniran implícits més o menys costos… llavors ens hem de plantejar com a ciutadans quin nivell volem i fins a on volem pagar.

Per tant el model no és tan important.

Efectivament. Per exemple, pot ser que un municipi amb gestió privada sigui molt eficient però perquè el seu ajuntament (el regulador en aquest cas) ja se’n preocupa de què sigui així: hi està a sobre, porta uns controls exigents, té clar els indicadors a revisar, etc. això és el que realment volem, és un win-win. I ja et dic que els models van segons les modes, de l’onada liberalitzadora dels 80 al “tot ha de ser públic” d’ara. És un pèndol que es mou segons els excessos de cada bàndol i tenint en compte la literatura al respecte no podem afirmar amb rotunditat que cap model sigui superior a l’altre.

Però sembla ser que de benefici industrial ni parlar-ne, en el cas que sigui una gestió privada…

Però és que a banda de retribuir el capital, una part d’aquest benefici pot anar a I+D o a augmentar el sou dels treballadors, potser és per aquí per on hauríem d’avançar, pensar cap a on va el benefici i reflectir-ho al plec de condicions. De totes maneres si no retribuïm gens el capital no podrem fer noves inversions! I això també aplica en el cas de gestió publica directa, si no hi ha un benefici final com es podran portar a terme les millores necessàries per mantenir la qualitat del servei?

I les concessions són molt llargues…

Sí, i aquest és un tema polèmic, es podrien escurçar. Però alerta, si es fan massa curtes ens podem trobar amb el problema que l’empresa, sigui pública o privada, no té temps d’amortitzar les inversions que ha fet. Llavors potser hem de pensar en una altra manera de fer les coses, buscar un finançament per la inversió gran, un altre per l’O&M… però tampoc tinc massa clar el camí per implantar-ho.

agua-para-el-pueblo
Cartell a favor de la gestió pública directa. Font: Nueva Tribuna

Per acabar, vas veure “La Batalla de l’Aigua“? Quina opinió tens sobre el documental? 

Em va semblar que s’hi deien mitges veritats. Pel què fa a les presumptes  pressions rebudes a l’alcalde de Terrassa, el que no es pot fer és anar dient que n’has rebut però no denunciar-ho. Perquè en aquest cas i sent un documental d’aquest tipus necessites demostrar que el que dius és cert. En conjunt el documental no em va acabar d’agradar com a ciutadana perquè crec que no se’ns va donar totes les opcions, i això és cabdal en una emissió d’una televisió pública. Nosaltres al capdavall hem de ser capaços de discernir entre les diferents opcions que se’ns plantegen i això el documental no ho va mostrar. Definitivament vaig trobar a faltar més informació i de totes les parts, però essent un tema tan polititzat com aquest sembla inevitable.

Sembla ser que a París funciona el canvi a la gestió pública directa.

Però abans de res cal tenir en compte independentment de la gestió directa o indirecta el rebut s’anirà encarint amb el temps perquè els costos també augmenten en consonància. D’altra banda, anant al cas de París, em va sorprendre que en aquest cas no s’expliqués ben bé del tot. Segons tinc entès un cop es va fer el traspàs a l’Ajuntament aquest va fer una concessió per al manteniment a les mateixes empreses que en portaven la gestió abans, una gestió pública directa però amb subcontractació privada, una paradoxa.

eau-de-paris
Font: www.paris.fr

Al final em quedo amb la idea de què de fórmules n’hi ha moltes.

I no n’hi ha cap d’ideal.

Dependrà de cada cas, ara em queda més clar. Moltes gràcies Montse per aquesta entrevista i fins aviat.

A disposar!

Entrevista a Montserrat Termes (II)

estructura-tarifariaAnant al rebut de l’aigua, en el meu cas tan sols el 20% d’aquest es correspon a la que m’arriba a casa, la resta són impostos (cànon de l’aigua, taxes i IVA).

Sí però el cànon va destinat als costos de depuració i després també s’han de pagar les xarxes de sanejament, que surten de les llars per anar a les depuradores, tot això també s’ha de tenir en compte perquè és un tema de salut pública. Llavors en aquest rebut s’hi inclouria tant el fet de portar l’aigua a casa teva com el de transportar-la un cop usada a través del clavegueram per ser depurada i abocar a riu amb les garanties sanitàries i ecològiques que marca la llei. Si t’ho mires d’aquesta manera hauríem de pagar moltes coses en aquest rebut (captació, potabilització, transport, manteniment, depuració, obra nova, amortitzacions, etc.). I amb això tornem a la pedagogia, per exemple: les tovalloletes que es llencen pel vàter suposen un cost extraordinari quan aquestes arriben a les EDAR, fent un tap que col·lapsa de forma dramàtica la recepció d’aigua residual. Amb el petit gest de no llençar aquestes tovalloletes ja ens estaríem estalviant uns diners extra que s’han de destinar a aquest problema emergent i que com no pot ser d’altra manera acaben penalitzant en el nostre rebut.

I tot i això paguem poc en relació a altres béns…

De fet com a percentatge de la Renda Familiar Disponible, que seria la part que et queda dels teus ingressos un cop n’has pagat els impostos, moltes vegades no arriba ni a l’1%! Compara-ho amb la telefonia per exemple, aquest tant per cent és més elevat.

I més tenint en compte tota la infrastructura existent, mecanismes de depuració i potabilització, manteniment, controls de salut…

Si em permets un incís, cal tenir en ment la idea de què com menys embrutem o malgastem l’aigua en més bones condicions la podrem tornar a potabilitzar després, perquè ja saps que al llarg d’un riu l’aigua es capta per potabilitzar per llavors abocar-la depurada per, aigües avall tornar-la a tractar per a ús de boca, el que ja és una reutilització d’aquesta. Per tant, com en més bones condicions retornem aquesta aigua feta servir menys cost tindrà potabilitzar-la més endavant.

D’altra banda, amb el creixement de la població i donat que tenim una quantitat finita d’aigua, com més ús de forma eficient i més ben conservada estigui més tardarem a tornar a tenir problemes d’escassetat hídrica o sequera.

urban-water-cycleAra em fas pensar en un tema que al meu parer serà cabdal en els propers anys, la reutilització d’aigua. A Port de la Selva ho tenen clar de fa temps.

Sí, allà ja estan provant la reutilització indirecta d’aigua potable. De fet, en el nou Pla de Sequera de la Generalitat ja es comença a contemplar de forma tímida la reutilització, i això m’agrada tot i que no tinc clar si ha de ser com a últim recurs o no perquè encara no en tinc una opinió prou formada.

Ens hem de fixar amb els països capdavanters en la matèria, com diu el professor Rafael Mujeriego. En el seu cas se centra en la seva dilatada experiència a Califòrnia.

A més d’Israel, Austràlia i Singapur, que també són països mirall al meu parer.

Països amb tecnologia desenvolupada a partir dels problemes regulars d’estrés hídric.

Sí, a Israel treuen aigua de sota les pedres! Tot i que per raons geopolítiques costa de recopilar informació al respecte.

infiltracio-a-aqu%cc%88ifer
Infiltració d’aigua regenerada cap a aqüífer al Port de la Selva. Font: Projecte Demoware

Tornant a les tarifes, tu ets de la opinió que l’estructura tarifària ideal no existeix, però si fossis la responsable d’aplicar-la quina seria?

El que tinc clar és que hi ha d’haver una part de quota fixa i una altra de quota variable. La primera ajuda a recuperar tots els costos fixos (xarxa, inversions, manteniment, etc.) i la segona va lligada al consum. L’estructura actual de la part variable (per blocs) trobo que és un dels millor sistemes que hi ha. Amb tot, crec que s’hi podrien afegir uns complements en funció de, per exemple, en època de sequera augmentar la part dels blocs que correspon a aigua no bàsica i, un cop passada aquesta es tornen a baixar. En resum, depenent de la problemàtica que tinguis pots variar aquests complements amb l’objectiu de seguir oferint un servei de qualitat sense afectar en l’augment de costos associat per a l’operador.

És a dir, una estructura més flexible.

Sí, però encara no s’ha experimentat. I és que l’aigua no té un cost fix perquè com pots veure els costos no són mai els mateixos i ens hi hem d’anar adequant, tan com quan pugen com quan baixen, i a això últim s’hi ha de posar èmfasi.

comptador
Comptador. Font: Ayuntamiento de Sangüesa

Perquè sino ens quedem com amb la gasolina, que quan puja ho fa amb força però quan baixa ho fa de forma atenuada.

Justa la fusta. I això sí que no pot ser. Si el ciutadà té un bon comportament no s’ha de penalitzar, ans al contari, premiar i tot, i això vindria donat per aquests complements que he comentat abans.

Pot ser que a Chile tinguin els complements en funció hivern/estiu?

No ben bé, va lligat al seu consum mig. Si a l’estiu augmenten en un % aquest consum és quan se’ls hi aplica un complement de recàrrec. Però a casa nostra s’hauria de discutir quins complements són més adequats a la nostra realitat.

Entrevista a Montserrat Termes (I)

termes_montserrat

Bon dia Montserrat, ens podries fer cinc cèntims de qui ets i a què et dediques?

Em dic Montserrat Termes i sóc professora titular de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, així com col·laboradora en tasques de recerca al CETAQUA. També sóc responsable de l’especialitat d’aigua des de fa més d’una dècada del Màster d’Economia i Regulació dels Serveis Públics al qual va lligat al grup de recerca on formo part.

Començant per un article teu amb col·laboració amb CETAQUA, “Anàlisi de la tendència en el consum d’aigua i marges d’estalvi” (2009), m’ha sorprès la disparitat entre les CCII i la regió de la CHE. Pel que fa al rec, representa el 93% del consum total de la CHE, i en conseqüència proposeu mesures com el canvi a sistemes més eficients, amb recolzament de crèdits sense interessos o intercanvi de drets públics de l’aigua.

Sí, l’article ja té uns anys i des de llavors hi ha hagut molts programes de política pública on s’incentiven aquests canvis de sistemes de reg (cap a aspersió, goteig, etc.), tot i que quan ens tornem més eficients apareix una paradoxa: aquesta eficiència fa que augmenti la producció del bé i a la llarga acabis consumint més aigua que abans. Això fa pensar i és un tema rellevant!

cetaqua
Font: CETAQUA

I un augment de l’energia…

Evidentment, però aquí caldria veure si aquest augment és en consum d’energies fòssils o renovables, i això ja seria un altre tema vinculat a la sostenibilitat de tot el sistema.

D’altra banda, i tornant a les solucions proposades a l’article, què és l’intercanvi de drets públics de l’aigua? Té alguna cosa a veure amb els Water Markets d’Austràlia?

No és exactament el mateix, però basats en l’assignació eficient dels recursos, els economistes ens fixem quan un bé sobra en un lloc i falta en un altre. Per exemple, imagina’t que d’una banda una junta de regants disposa d’una concessió i per tant d’un dret d’ús sobre una determinada quantitat d’agua, i per l’altra una indústria que necessita aigua. Si els regants fessin una anàlisi de què és millor per ells, fer servir tota l’aigua de la qual disposen o cedir una part del dret d’ús a aquesta indústria perquè els surt més a compte, seria una manera més eficient de redistribuir els recursos hídrics allà on fan més falta, en definitiva un win-win per ambdues parts. Un Water Market o Mercat d’Aigua ja seria una institució més complexa i organitzada.

doble-aixeta
L’intercanvi de drets públics de l’aigua, una opció a explorar. Font: Edie.net

Però em sembla que aquestes solucions no tenen molt bona acceptació entre la població en general.

Efectivament, en aquest aspecte els economistes ens hem d’explicar més bé. Parlem de l’aigua, un bé escàs el qual mirem de fer-ne la millor assignació possible per a utilitzar-la de la forma més eficient. Un altre exemple, imagina que a l’administració pública li interessa mantenir l’estat ecològic d’uns aiguamolls que s’estan assecant, pot anar a un regant que tingui una concessió i pagar-li una determinada quantitat a canvi d’usar l’aigua per al manteniment dels aiguamolls. En definitiva, es poden fer moltes coses interessants en el marc de l’intercanvi de drets públics però cal una bona definició del seu funcionament, evitar-ne un mal ús i prèviament parlar-ne en absència de partidismes ni fer-ne demagògia. De fet, trobo que encara ens manca molta cultura en aquest tema.

Sí, i no és exclusiu de casa nostra, ara penso en el trasvassament Tajo-Segura o la guerra de l’aigua entre Alabama i dos estats més als EEUU.

Oi tant, per això cal dissenyar molt bé les institucions, més enllà de temes polítics, evitant els interessos individuals així com fomentant la cooperació entre les parts. D’aquesta manera estic segura que obtindríem uns resultats molt positius de cara a la bona gestió del recurs. Cal insistir-hi.

murray-darling-basin

Com a conclusions de l’article, en la banda de la gestió de la demanda entre d’altres s’hi inclou una millora de la política tarifària.

Sí, però també pots fer campanyes de sensibilització, pots evitar augmentar la tarifa i actuar via impostos o implantar dispositius que redueixin el consum d’aigua. De fet, la tendència actual i futura està més en la demanda que en l’augment de la oferta com pot ser construcció de nous embassaments i grans infrastructures.

Parlant de campanyes de sensibilització, n’hi ha una de molt interessant que es porta a terme a Denver, no sé si l’has vist.

Doncs no, me la miraré. De totes maneres a Denver tenen una estructura de la tarifa bastant diferent que aquí. Està molt basada en la recuperació de costos i com a conseqüència es paga més com més allunyat del centre tens la teva casa. Això va lligat a la necessitat de més infrastructures perquè l’aigua arribi a qualsevol punt de la ciutat. Imagina-ho a la ciutat de Barcelona… el cost perquè arribi l’aigua al Tibidabo!

denver-water-campaign
Font: Denver Water

És impossible casar recuperació de costos amb servei a tothom?

Impossible no, aquí crec que és on entra la política social per cobrir totes les mancances que es puguin derivar del desenvolupament del servei en sí mateix. De totes maneres, tot servei públic que no es “paga” la gent en fem un ús poc eficient i no s´és prou conscient que tot té un cost, i que si no el paguem directament a través de la tarifa el pagarem de forma indirecta via impostos. Per tant ho acabem pagant d’una manera o altra. I ho hem de tenir molt clar sinó ens estem autoenganyant.

Per qui no està en el sector de l’aigua és difícil fer-ho veure…

Sí, com ja he dit abans cal molta pedagogia de part nostra. Explicar perquè hi ha una tarifa i perquè s’ha de pagar.

aixeta

Aquesta és la primera part de les tres que consta l’entrevista, properament en penjaré la segona.

Conversant amb la Montserrat Termes

desarrollo_sustentable
Font: Responsabilidad Social y Sustentabilidad

Buscant aprofundir en el binomi Economia-Aigua, ahir vaig tenir una interessant conversa amb la Montserrat Termes, professora titular de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i col-laboradora en tasques de recerca del CETAQUA.

Durant més d’una hora vam dialogar sobre tendències de consum i marges d’estalvi, del rebut de l’aigua i la seva estructura tarifària, de la necessitat o no d’un regulador únic i dels models de gestió, incloent-hi una referència final al documental “La Batalla de l’Aigua“.

estructura-tarifaria
Font: Escuela del Agua

Vaig tenir a la Montserrat de professora del Màster en Tecnologia i Gestió de l’Aigua que ofereix l’Escola de l’Aigua conjuntament amb la UPC, però el fet que només ens donés una classe de 5 hores em va semblar molt poc. És per això que fa unes setmanes vaig contactar amb ella amb l’objectiu d’ampliar el que ens havia explicat. En aquest sentit em sento un privilegiat, ha estat com seguir amb aquella classe magistral a nivell particular, resolent els dubtes que m’havien quedat al cap.

Properament publicaré la conversa en aquest mateix blog.

Moltes gràcies Montse!

Entrevista a Lluís Sala

lluis-sala-1

Ens pots fer una breu presentació de qui ets? Quina és la teva dedicació actual?

Sóc un llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1989) que al cap de poc d’acabar la carrera vaig tenir la fortuna de poder treballar en el primer projecte de reg de camps de golf amb aigua regenerada a Catalunya, el del Golf Mas Nou (avui en dia Golf d’Aro) com a becari del professor Rafael Mujeriego (UPC) en un acord que incloïa la Junta de Sanejament i el Consorci de la Costa Brava. A primers de 1993 vaig entrar a treballar en el Consorci de la Costa Brava, justament per ajudar a aplicar els coneixements pràctics adquirits en el marc d’aquell projecte de demostració inicial a altres indrets de la Costa Brava, amb la idea de contribuir al desenvolupament de la reutilització de l’aigua. Dues dècades i escaig després, i amb l’esforç conjunt de moltes persones, des de polítics fins a operaris, passant per gerents, tècnics i investigadors, la Costa Brava és un referent internacional en matèria de reutilització d’aigües, amb una producció actual d’uns 3,5 milions de metres cúbics d’aigua regenerada per a una gran varietat d’usos: reg de camps de golf, reg agrícola, usos ambientals, usos urbans no potables i recàrrega d’aqüífers, tant per al control de la intrusió marina com, més recentment, per a l’augment de recursos d’abastament en un projecte singular al Port de la Selva.

La meva dedicació actual en el Consorci de la Costa Brava passa per seguir procurant per la consolidació i desenvolupament de la reutilització de l’aigua, així com, des de 2012, per la gestió del servei d’abastament en alta, a través del qual se subministren entre 18 i 20 milions de metres cúbics d’aigua potable cada any en continu a 18 municipis i de manera discontínua a 10 més. Sense els recursos externs que rep la Costa Brava no podria subsistir, d’aquí que hi hagi hagut aquest esforç de dècades per recuperar cabals d’aigua depurada que eren abocats al mar, regenerant-los i utilitzant-los sobretot per cobrir demandes no potables.

En què consisteix el projecte Demoware al Port de la Selva?

El projecte DEMOWARE és un projecte FP7 de la Unió Europea, liderat pel Centre Tecnològic de Manresa i que és molt extens. La recàrrega de l’aqüífer del Port de la Selva amb aigua regenerada és un dels múltiples casos d’estudi que s’analitzen en detall en aquest projecte. Resumint, es tracta de veure si, maximitzant el rendiment de depuració i de tractament terciari actualment existents, a més del trànsit de l’aigua per l’aqüífer entre el punt de recàrrega i els pous d’abastament, això és suficient com per produir una aigua segura des del punt de vista sanitari per ser mesclada amb l’aigua nativa de l’aqüífer i posteriorment subministrada com a aigua potable. Es tracta, per tant, de veure fins a quin punt es pot tancar el cicle de l’aigua en l’abastament, la qual cosa ens situa de ple en el paradigma de l’economia circular, en aquest cas aplicada als recursos hídrics. Cal dir que, en general, la reutilització per a abastament ja succeeix de manera incidental, quan al llarg d’un riu els municipis d’aigües amunt aboquen aigües residuals depurades (i, fins no fa tant, sense depurar) i que, barrejades amb els cabals naturals del propi riu, són captades com a aigües que seran tractades i després subministrades per a l’abastament en els municipis aigües avall. El professor Mujeriego recentment ha publicat un article tècnic en el qual quantifica el percentatge d’aigües residuals depurades que hi ha en l’aigua que es potabilitza a Sant Joan Despí, al tram final del riu Llobregat; doncs bé, aquest percentatge varia entre el 12% dels anys humits, amb més cabals naturals per a diluir els abocaments, i el 25% dels anys secs. Per tant, la novetat no està tant en la producció d’aigua potable a partir d’aigües regenerades mesclades amb cabals naturals, que això ja passa de manera espontània al llarg d’un riu, sinó en que un municipi hagi apostat per fer-ho ell mateix, amb les seves pròpies aigües.

port-de-la-selva
Localització del projecte DEMOWARE Port de la Selva

Quina és la situació actual de l’aqüífer? Com afecta la salinitat de l’aigua a depurar en la posterior injecció a l’aqüífer com a aigua regenerada?

Aquest any ha estat un any difícil perquè la sequera tan intensa fins a finals de setembre ens ha augmentat la dimensió dels reptes. Tal com dius, la salinitat és un paràmetre clau en aquest cas, atès que no tenim un tractament per reduir-la, i de fet tan sols infiltrem aigua quan la conductivitat elèctrica de l’aigua regenerada és inferior a 1,5 dS/m. Hem mirat dades des del 2008 i habitualment al llarg d’un any teníem tan sols un 10 o un 15% del temps en què estàvem per sobre d’aquest valor, de manera que les oportunitats per a fer recàrrega sense aquesta restricció eren molt grans. No obstant, les fortes llevantades de la primavera, que van fer entrar aigua de mar en el clavegueram durant força temps, i la posterior salinització de l’aqüífer, van fer que les oportunitats per a infiltrar aigua hagin estat molt reduïdes en aquest any 2016. Estem a l’espera de la normalització de la situació per poder tornar a infiltrar aigua, però ja ens hem adonat que aquest és un tema que caldrà intentar solucionar i que hi hagi disponibilitat d’aigua per a la recàrrega quan més se la necessiti.

Quin % del cabal de sortida es dedica a reomplir l’aqüífer?

El cabal que podem produir és d’uns 200 m3/dia entre octubre i maig, sobre un total d’uns 300 m3/dia d’aigua residual for de temporada turística, que és quan es preveu dur a terme la recàrrega. El màxim que preveiem que podríem infiltrar amb els mitjans actuals són uns 50.000 m3/any sobre una demanda total d’aigua potable d’uns 300.000 m3/any. En els mesos d’estiu s’atura la recàrrega i aleshores l’objectiu de l’aprofitament és el subministrament d’aigua regenerada per al reg de jardins privats, que cal desenvolupar poc a poc, de manera que es podrien regenerar i subministrar uns altres 50.000 m3 com a màxim entre juny i setembre, que evitarien un consum d’igual volum d’aigua potable. Per tant, preveiem que la reutilització al Port de la Selva pugui aportar, una vegada completament desenvolupada, uns 100.000 m3/any de nous recursos, equivalents aproximadament a un terç de la demanda total anual.

newater_bottle_ndp_2014
Ampolla d’aigua regenerada NEWater (Singapur)

Com a expert en el camp de la regeneració i reutilització, quins països veus capdavanters en l’ús eficient d’aigua, tecnologia, etc.? Com veus la situació actual a Catalunya?

És conegut per la gent del sector que els Estats Units, i en especial l’estat de Califòrnia, són una gran referència. Porten molt de temps, per necessitat, treballant el tema de la reutilització de l’aigua i, a més, saben comunicar molt bé el que fan i donar-li una aura de transcendència que altres llocs on es fan coses similars no tenen. Aquest podria ser el cas dels estats americans de Florida i Texas, per exemple. També es parla molt d’Israel, però el cert és que transcendeixen relativament pocs detalls del que fan. Més recentment s’ha posat en relleu la feina feta a Windhoek, Namíbia, des de 1968, atès que és l’únic lloc del món on es fa reutilització potable directa, i també ha aparegut amb força Singapur, on hi ha un projecte important de reutilització potable que s’anirà desenvolupant al llarg de les properes dècades.

A Catalunya ara mateix estem en un moment clau. El govern de la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua han manifestat l’interès per desenvolupar la reutilització potable indirecta a l’àrea metropolitana de Barcelona, davant de la manca de recursos a les conques internes en situació de sequera. Si les intencions que s’han posat sobre la taula es materialitzen estarem davant d’un projecte que no solament ajudarà a solucionar la manca de recursos de les conques internes, sinó que permetrà millorar l’estat ecològic dels rius Ter i Llobregat i alhora esdevindrà un referent a escala internacional. En resum, ens haurem avançat al temps i haurem posat les bases per resoldre el problema de l’aigua a les conques internes a llarg termini.

Quins són els teus referents?

Sempre és difícil donar noms, perquè és fàcil oblidar-se d’alguna persona, però no puc deixar de citar el professor Rafael Mujeriego, catedràtic jubilat de l’Escola de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb qui vaig començar a treballar en aquest tema com a becari el 1989. També haig d’esmentar el professor Takashi Asano, amb qui mantinc el contacte i que també m’ha ajudat en la meva activitat professional. Altres persones de fora amb qui he tingut contacte al llarg dels anys i de qui també he après coses són els californians Bahman Sheikh, Eric Rosemblum i Earle Hartling, l’holandès Ruud Kampf, el britànic Bruce Durham i l’australià John Anderson. De la gent del país, vull esmentar els professors Joan Jofre i Francisco Lucena, del Departament de Microbiologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, així com a Joan Sanz, director tècnic de Veolia Water Technologies. I, finalment, un esment per a tots els meus companys, passats i presents del Consorci de la Costa Brava, tècnics municipals i de les diferents empreses explotadores, tant d’abastament com de sanejament, amb qui he conviscut incomptables hores i de qui he après també un munt de coses relacionades amb el tractament i la gestió de l’aigua i amb els que hem fet avançar aquesta realitat a la Costa Brava.

hydrant
Hidrant d’aigua regenerada. Califòrnia

Recentment he llegit l’entrevista que li vas fer a Takashi Asano. Em va cridar l’atenció la referència que va fer al diferent “grau de neteja” que ha de tenir l’aigua regenerada segons la finalitat d’ús. És flexible el RD 1620/2007 sobre reutilització d’aigües depurades en aquest aspecte?

El RD 1620/2007 ha estat la primera aproximació a una legislació espanyola sobre la matèria i, com en qualsevol primer intent hi ha encerts i errors. Es tractaria, doncs, de deixar els encerts i esmenar els errors, reconeguts per molts experts i professionals, però el fet que la normativa tingui forma jurídica de Reial Decret fa que els canvis siguin molt difícils i a data d’avui encara no se n’ha tocat ni una coma. No es tracta de si és molt o poc flexible, es tracta que sigui coherent i que hi hagi un camí perquè la pròpia normativa pugui evolucionar, corregir errors i adaptar-se a les noves realitats que ens vindran de la mà de la ciència, la tècnica i la necessitat. No és un caprici, el país ho necessita.

I a nivell europeu, com veus les dificultats per arribar a una entesa entre els països amb escassetat hídrica i els que no tenen problemes d’abastiment en la redacció d’una normativa que englobi el continent? Cal deixar marge segons la realitat de cada regió?

Jo sóc partidari d’un vestit a mida segons les necessitats de cada país, perquè són molt diferents entre ells i una norma continental hauria de ser molt genèrica i per tant hi ha el risc que fos poc adequada a la realitat, que és de fet el que li passa a la Directiva Marc de l’Aigua. De fet, això mateix s’està veient ara mateix amb un esborrany que corre d’una possible normativa a nivell europeu i que, de sortir tal com està formulada, faria inviables algunes reutilitzacions que ara mateix estan funcionant sense problemes de cap mena. Com més gran és la distància entre el legislador i el legislat, més gran el risc que la norma deixi fora de la legalitat a realitats que no ho mereixen. A més, en el cas europeu ens trobem que allà on es reutilitza l’aigua és en els països del sud, però la normativa es promou des d’entorns acadèmics centreeuropeus perquè els primers no han fet una feina de lideratge en aquest camp i han perdut la capacitat d’influir i de fer valdre l’experiència real. És una llàstima.

En el teu article d’opinió “Gastos fijos, ingresos variables”, parles del finançament dels costos del cicle integral de l’aigua i la necessitat d’afrontar aquest repte de forma global. Concretant una mica, quina seria la teva proposta?

Seria una mica petulant per la meva part pensar que tinc una recepta per solucionar aquest tema i que la resta de professionals del món de l’aigua no l’han sabuda veure. És un tema molt difícil de resoldre, perquè hi ha multitud de factors que influeixen i fer unes tarifes que puguin ser considerades equitatives per a les diferents realitats socials és voler la quadratura del cercle. El que veig clar, però, és que cal posar sobre la taula els costos reals dels diferents serveis i que cal buscar la manera de cobrir-los, és a dir, s’ha de ser realista. No fer-ho, per exemple perquè pot ser impopular, és una manera de fer créixer el problema en el futur i de fer-lo encara més difícil de resoldre.

I com valores el fet que a l’Estat no hi hagi un regulador únic? És part de la solució a l’infrafinançament?

Crec que una possible solució aniria en sentit contrari al que apuntes i consistiria en què la responsabilitat completa sobre la gestió de l’aigua, també de la recaptació dels diners necessaris, fos de l’àmbit municipal. Que cada municipi -o agrupació de municipis, si així decidissin organitzar-se- fos completament autònom i s’autoregulés: per una banda, les despeses serien les més ajustades a les necessitats del municipi, perquè els polítics locals serien els primers interessats en no cobrar de més als seus ciutadans, per tal de no ser impopulars; i per altra, les necessitats d’un municipi no restarien pressupost de les d’un altre, com sí que passa ara amb una bossa comuna. Em fa l’efecte que tot plegat seria molt més realista. Per exemple, en un determinat moment a Catalunya semblava que els costos del sanejament en alta no eren assumibles per als municipis i que allò més adient era que els assumís la Generalitat, quan en realitat estàvem parlant dels mateixos costos i de diners que s’havien de recaptar dels mateixos ciutadans. Ha estat una il·lusió que ha durat mentre hi ha hagut crèdit i que la crisi dels darrers anys està obligant a repensar. Actualment s’estan analitzant alternatives a aquest model de gestió del sanejament.

lluis-sala-2

Fa poc vaig llegir en un fòrum que un productor d’aigua regenerada es queixava de la baixada de volum d’aigua residual (per polítiques d’estalvi) a la seva planta i que per això no podia abastir els seus demandants. També les queixes d’ambientalistes alertant que l’ús d’aigua depurada per reutilització fa baixar els cabals ecològics dels rius, afectant la fauna de la zona. Les noves solucions també aporten nous conflictes…

Efectivament, com tot a la vida, la reutilització també té avantatges i inconvenients i genera adhesions i rebujos. L’estalvi d’aigua potable fa disminuir els volums d’aigua regenerada però, si es mira globalment, les mesures de conservació són bones, perquè l’aigua que no es gasta és aigua que no s’extreu del medi. I en relació a la disminució de cabals ecològics resulta molt difícil fer generalitzacions, però jo plantejaria la qüestió de què és millor: un riu amb més aigua perquè rep l’abocament d’una EDAR o un riu amb menys aigua però més neta perquè li hem tret l’abocament reciclant l’aigua. Jo penso que si aquesta situació existís i es pogués estudiar veuríem uns millors resultats d’estat ecològic en el riu que té menys abocaments, encara que pugui tenir una mica menys d’aigua.

Per aprofundir-hi:

· Blog de Lluís Sala

· “El Port de la Selva recarga el acuífero con agua regenerada para hacer frente a futuras sequías”

· Entrevista al Professor Rafael Mujeriego sobre regeneració i reutilització d’aigua

· Entrevista al professor Asano, feta pel mateix Lluís Sala

· NEWater Singapur

· DEMOWARE

Les fotos on hi apareix en Lluís són de Sternalia Productions amb motiu de la conferència Sopars amb Estrelles.