Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (I)

Ignasi Rodríguez-Roda Layret és professor de la Universitat de Girona al dept. d’Enginyeria Química des del 95, membre del grup de recerca LEQUIA, investigador en l’àrea de Tecnologia a l’ICRA i Director Científic al Campus de l’Aigua. A la primera part d’aquesta entrevista hem parlat de qui és qui en aquest complex ecosistema o Innovation Hub, un concepte que es vol potenciar, doncs implica associar la marca Girona-Aigua en el camp de la recerca a nivell internacional.

– Bon dia Ignasi, podries descriure breument els centres on estàs implicat actualment?

Bon dia Jordi, actualment estic repartit principalment entre el LEQUIA, l’ICRA i el Campus de l’Aigua.

El LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental) és un grup de recerca dins de la Universitat de Girona, el qual es dedica principalment a l’àrea de tractament biològic d’aigües residuals, tot i que ara ha començat a treballar també en les potables. És un grup dels més potents de la universitat.

En canvi l’ICRA (Institut Català de Recerca de l’Aigua) és un institut de recerca d’excel·lència que depèn de la Generalitat i en el qual es treballa en una línia més àgil, flexible o executiva. Un dels objectius principals és atreure talent estranger per fer bona recerca. Això a la universitat costa més perquè els professors no poden dedicar el 100% de la seva activitat a fer recerca ja que també han de donar classes, lluitar pels crèdits, fer gestions acadèmiques, etc.

– És l’ICRA un fet aïllat o forma part d’algun tipus de xarxa?

Pertany a la xarxa CERCA, que té uns 40 centres repartits per Catalunya. El què passa és que tot i ser una entitat dependent de la Generalitat, la UdG ha cedit 5 professors perquè ara sí, aquests puguin dedicar-se a temps complet a la recerca. Cadascun d’ells s’encarrega d’una àrea diferent, i jo com a professor “cedit” porto l’àrea de Tecnologies.

– Què és el Campus de l’Aigua?

El campus forma part d’una política sectorial iniciada per l’antic equip rector, aglutinant tots els actors de l’aigua en un concepte Market Driven. És a dir, no es reuneixen catedràtics i professors a dins la universitat per decidir la recerca, màsters, etc. sinó que primer es parla amb empreses, administracions, etc. per veure quines són les necessitats d’aquests actors per llavors tornar a la universitat i posar en marxa les línies de treball per poder cobrir aquestes necessitats. Per exemple, si a l’ACA li interessa més la posada en marxa de sistemes de depuració mitjançant membranes i a la universitat encara s’està fent feina en tractaments biològics, reenfocar la feina que es fa des dels departaments en aquest sentit.

– Qui hi forma part?

Hi ha unes 100 empreses associades col·labores, a més d’englobar-hi l’ICRA i el CEAB (Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Hi ha un Director Científic i una Project Manager, la Núria Frigola, que s’encarrega de la relació amb les empreses i ens permet promoure projectes més grans i transversals com el nou Màster en Recursos Hídrics.

– Per acabar amb aquest ecosistema hi hauria el Catalan Water Partnership…

Però aquest ja és diferent, el CWP és un cluster d’empreses on l’objectiu és ampliar i internacionalitzar el seu negoci. Per exemple, si de les 75 empreses que hi ha actualment n’hi ha 3 que volen vendre a Jordània, el CWP organitza missions, promoció, etc. o si hi ha interès d’entrar en el sector vinícola o de les TIC, busca les oportunitats que puguin sortir.

– I amb tot aquest conglomerat al final es busca algun concepte que ho englobi tot, la marca Girona-Aigua.

Sí, perquè una persona de fora li és igual si els projectes els porta un o altre si aquests funcionen, al final es queda amb el concepte global i creiem que una marca que relacioni Girona amb l’aigua acabaria de donar l’empenta en el posicionament del nostre ecosistema o com ens agrada dir-ho a nosaltres Innovation Hub.

Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (i III)

Decantador
Font: AMB

Dels últims capítols del llibre me n’han cridat l’atenció diversos moments, per exemple aquell en què es passa de la venda d’aigua a perpetuïtat segons diàmetre de canonada a pagar-la segons el consum (gràcies a l’aparició dels comptadors); el procés de reducció de competència a nivell metropolità durant les últimes dècades del segle XIX també m’ha sorprès, així com la nul·la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona en l’aprovació de les tarifes fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. L’assumpció de les tarifes en alta per part de la CMB, provocant un llarg conflicte amb la SGAB al llarg dels anys 80 i 90 fins que arriben els Acords Marc dels 2000 tampoc es poden obviar.

riu llobregat
Font: ATLL

En definitiva, moltes coses han passat al llarg de dos segles a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana relacionades amb l’aigua, el seu abastiment i el posterior sanejament. Diversos actors han jugat les seves cartes, sovint més amb una visió d’interès propi que de servei al ciutadà. Això sumat al desinterès per assumir la gestió durant molts anys de l’Ajuntament i l’infrafinançament crònic ha portat a la situació actual on, segons l’autor, les administracions públiques no han assumit amb prou força la responsabilitat vers la gestió de l’aigua a casa nostra.

Finalment, però, tothom rep la seva dosi de crítica (Ajuntament, ACA, Generalitat, Estat, SGAB, CMB…) d’una manera o altra, fent evident que havent canviat de segle ja fa uns anys seguim mantenint les mateixes inèrcies d’èpoques passades. Aconseguirem trencar-les algun dia?

Les meves altres impressions:

· 1a. Part

· 2a. Part

Nous enfocaments per millorar el rendiment de les xarxes de distribució

rendiment-xarxa

Aspectes a tenir en compte a l’hora de valorar el rendiment d’una xarxa. Font: Escuela del Agua

És la substitució de les canonades l’única solució a la baixada del rendiment d’una xarxa d’aigües potables? Segons Enric Castellví, Enginyer Industrial i Director de Planificació de l’empresa Aigües de Barcelona, hi ha un ampli ventall d’actuacions abans de procedir a la renovació d’aquestes.

I en què ens basem per prendre decisions alternatives a la substitució? Doncs en aquest cas hauríem d’ampliar la nostra perspectiva i mirar-nos la xarxa com un actiu que es pot gestionar en base al seu cicle de vida.

cicle-de-vida
Cicle de vida d’un actiu. Font: Escuela del Agua

Com podeu veure en aquest gràfic, el cicle de vida d’un actiu (per exemple, la xarxa de distribució d’aigua potable) té moltes fases on poder incidir per mantenir-ne el rendiment: es pot fer un diseny ben enfocat, una compra de material adient a les característiques de l’aigua, una instal·lació pensant en la seva resiliència, així com una explotació i un manteniment afinats. Finalment, la renovació i rehabilitació es deixen com a part final d’aquest cicle de vida, unes opcions també vàlides però que en qualsevol cas es deixarien com a últim recurs per les molèsties que suposen als ciutadans en forma de talls de subministrament o obres al carrer que n’afecten la mobilitat.

En resum, l’anàlisi del cicle de vida (ACV) i la correcta Gestió d’Actius són camps interrelacionats que empreses de tot arreu ja fa temps que es plantegen de tenir en compte. És més, qui sigui capaç d’introduir-los en el seu pla de negoci afegirà valor social i ambiental al projecte i obtindrà un extra de competitivitat de cara als nous reptes que planteja el segle XXI.

I si vols aprofundir-hi et convido a llegir l’entrevista sencera feta per la Escuela del Agua a Enric Castellví AQUÍ.

Aigua i protecció de la salut

 

font
Imatge: XSIForum

La Diputació de Girona, de la mà dels seu organisme de salut pública DIPSALUT està impulsant un parell de programes que crec que valen la pena. El primer, anomenat també Pt03, és el “Programa de suport a la gestió municipal directa dels abastaments d’aigua de consum humà“. Aquest incideix sobretot en els municipis més petits de la demarcació de Girona amb l’objectiu de fer un bon assessorament en el control de la qualitat de l’aigua potable servida a les llars. És una bona iniciativa ja que a vegades les característiques intrínseques d’aquests municipis no permeten fer un seguiment òptim de l’abastament, d’aquesta manera es fa un seguiment més complet per assegurar-ne la seva qualitat.

D’altra banda, el Pt04 o “Programa d’avaluació i control de la qualitat de l’aigua a l’aixeta del consumidor” reforça el control que han de fer els municipis a les seves xarxes internes a partir del Reial Decret 140/2003 i del Pla de Vigilància i Control Sanitari de les Aigües de Consum de Catalunya. És a dir, es fa un seguiment de la qualitat de la xarxa per prevenir la presència per sobre dels límits que marca la llei de metalls com ara el plom, alumini, etc. En aquest cas es fa un especial seguiment a les escoles, llars d’infants o escoles bressol i llars de jubilats, grups de la població especialment vulnerables en aquest sentit.

dipsalut
Presa de mostra en el marc del programa Pt04. Imatge: Dipsalut

Aquests programes ja fa uns anys que funcionen, assessorant actualment una setantena de municipis per al Pt03 i avaluant-ne uns 170 per al Pt04. En definitiva, una bona eina per a la protecció de la salut i la formació en la correcta gestió d’aigües de consum humà.

Més informació:

· “Dipsalut controla la qualitat de 101 zones de subministrament d’aigua de 71 municipis gironins durant el 2015” Dipsalut. Notes de premsa.

· “L’aigua de l’aixeta als nostres pobles i ciutats“. Blog de “La ciutat amb llei”.

Les lleis comunitàries i la realitat de les seves regions

banderes-europees
Font: iAgua

Un article publicat recentment al portal iAgua per Manuel Suárez, president d’ADECAGUA, sobre una futura modificació de la Directiva Marc de l’Aigua fa reflexionar sobre les els interessos i necessitats dins de cada país de la UE.

És ben cert que a Europa hi ha una diferència important entre els països del nord i centre i els mediterranis. Relativa abundància de masses d’aigua, amb períodes de grans inundacions incloses versus escassetat hídrica amb èpoques recurrents de sequera.

De fet, en matèria ambiental i molt especialment l’aigua es barregen fronteres polítiques amb fenòmens que traspassen tota lògica d’organització humana. És per això que potser més que parlar de països del nord, centre o sud, la unitat d’acció es podria correspondre més a regions gestionades segons la varietat climàtica.

explotacio-aigua-ue
Font: El País

A l’article hi ha queixes davant de la preminència dels països amb abundància d’aigua i també la necessitat de defensar els interessos del propi país. Davant d’això:

Per què no una Directiva Marc més laxa, adaptable a les necessitats no ja de cada país sinó de cada regió de característiques climàtiques similars? Per exemple, en el cas d’Espanya, no és el mateix el litoral cantàbric que la zona atlàntica sud o la regió mediterrània. Ho adaptem des d ‘aquesta vessant? Potser estic dient una bestiesa… algú a la sala per dir-hi la seva?

Eines de reflexió:

· “Water policy in the European Union“. European Comission

· “Conceptes i principis bàsics de la Directiva Marc de l’Aigua“. Agència Catalana de l’Aigua

· “Europa estudia una nueva legislación sobre reutilización de agua para riego y recarga de acuíferos“. RETEMA.