Panell d’experts per l’aigua regenerada

Detall de l’ERA del Prat de Llobregat. Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

El passat 21 de novembre es va reunir per primera vegada el Panell d’Experts encarregat d’estudiar la possibilitat de transportar l’aigua regenerada de l’EDAR del Prat de Llobregat al tram final del riu Llobregat, amb l’objectiu d’augmentar la garantia d’aigua més enllà dels períodes de sequera.

El Panell d’Experts en la seva primera reunió. Font: ACA.

Actualment l’àrea metropolitana s’abasteix d’un mix triple d’aigües de diferents orígens:

  • Subterrànies
  • Superficials
  • Dessalinitzades

L’objectiu de l’estudi posat en marxa hi afegiria un quart origen, les aigües provinents de l’Estació Regeneradora d’Aigües o ERA. Aquesta disposa d’un tractament terciari que produeix un aigua de qualitat prou bona com per abocar-la aigües amunt del riu Llobregat amb l’objectiu de ser captada per la potabilitzadora de Sant Joan Despí. De fet, amb l’entrada en vigor del nou Pla de Sequera ja està previst de fer-la servir amb aquest objectiu, concretament quan les reserves dels embassaments estiguin per sota del 25%. De totes maneres, i en previsió d’estressos hídrics futurs es vol fer un pas més ambiciós: poder aportar aquesta aigua regenerada durant tot l’any.

La viabilitat tècnica ja hi és, la sanitària també, només falta el vist-i-plau dels experts per confirmar-ho i poder quadrar el cercle en benefici de tothom.

Font: Agència Catalana de l’Aigua

Continua la lectura de Panell d’experts per l’aigua regenerada

Reutilització: tipus, gestió i visió estratègica

Heràclit d'Efes

Friedrich Nietzsche

LINEAL O CIRCULAR?

“Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu” Aquesta frase, atribuïda al filòsof presocràtic Heràclit d’Efes, tracta de què tot està sempre en moviment, el temps passa i tot canvia: nosaltres i també la massa d’aigua del riu. Quan ens tornem a banyar aquesta ja no és la mateixa, ni les seves partícules, ni els minerals que l’acompanyen… ni tan sols els àtoms d’hidrogen i oxigen. Aquesta concepció lineal del pas del temps casa poc amb els conceptes d’aigua reciclada, regenerada i reutilitzada però si bé filosòficament la frase donaria per una bona conversa en aquest cas potser hi encaixa més bé la concepció circular de Friedrich Nietzsche, l’Etern Retorn. Aplicat al cicle de l’aigua quedaria així: al llarg d’un riu ens trobem amb diferents poblacions les quals capten l’aigua per a diferents usos, l’aboquen al clavegueram després de fer-la servir, la depuren mitjançant EDARs i l’aboquen riu avall per, tot seguit, el següent poble faci el mateix procediment… i així fins l’arribada d’aquest riu a la desembocadura a mar. Així doncs, la mateixa aigua és captada, usada, embrutada i netejada per tornar a començar el mateix cicle en un altre punt del curs del riu. Petits cercles al llarg del seu camí cap al mar es van produint per, un cop allà passar a formar part d’un cicle encara més gran que a la llarga la tornarà a portar al punt d’inici, el naixement del riu.

Assentada la base del concepte, és el moment de posar en pràctica els dos casos que ens trobem en reutilització d’aigües superficials per a reg: en un cas tenim una reutilització no planificada o simplement “de facto” i en l’altre una de conscient o planificada. Com funciona cadascuna? Ho explico en base al document “Characterization of unplanned water reuse in the EU”, de la Universitat Tècnica de Munich.

Reutilització no planificada de l'aigua

O també anomenada “de facto”, és la que es produeix a la pràctica, per exemple, quan es consumeix l’aigua del riu en un punt aigües avall on prèviament una EDAR hi aboca les seves aigües depurades. En aquest cas es produeix una dilució de les aigües depurades en el riu (si el cabal és prou important com perquè es porti a terme) per, quilòmetres més avall aquesta aigua ser captada per regants que la faran servir per als seus cultius. Dit això, al meu parer hi ha dos factors importants a tenir en compte:

  • La relació de cabals de l’aigua depurada i l’aigua del riu farà que la suposada “dilució” sigui més o menys gran. En el cas de l’esquema és un 5% Vs un 95%, però pot arribar a ser a l’inversa.
  • Derivat del primer punt, si tenim el cas que un 80-90% del cabal és d’aigua depurada i l’altre 10-20% és el cabal del riu, encara que l’EDAR compleixi amb els límits legals d’abocament tindrem molt poca dilució amb la massa d’aigua receptora, fent que augmenti la concentració de contaminants persistents (antibiòtics, derivats del plàstic, detergents, etc.) i microorganismes com E. coli. I això és així perquè la llei no en contempla la seva eliminació ni tan sols mitigació pels efluents d’aigua depurada.

Reutilització planificada de l'aigua

En aquest cas tenim una EDAR que utilitza una proporció de la seva aigua ja depurada per a reg. Aquí ens trobem amb un objectiu prèviament establert que provoca l’existència d’una sèrie de controls basats en la legislació (RD 1620/2007) en els quals s’hi inclouen uns paràmetres límit i que provoquen l’existència d’un tractament terciari per produir aigua regenerada. Normalment aquest terciari es composa d’un sistema de filtració i desinfecció que fa que aquesta aigua sigui apta i segura per a l’ús proposat.

Un recurs més en la gestió hídrica

Comparant els riscos associats als dos tipus de reutilització, queda clar que en el cas de la no planificada ens trobem amb un fenomen inevitable que obre molts interrogants de cara a la seguretat en el seu ús. És més, en el cas de captació d’aigües superficials per a potabilització ens podem trobar que l’aigua d’origen a tractar sigui de pitjor qualitat que la del terciari d’una EDAR, d’aquí que tingui tot el sentit del món tornar l’aigua regenerada de l’EDAR d’El Prat de Llobregat a la capçalera de la potabilitzadora de Sant Joan Despí, a més de ser un recurs extra de 2m3/s en èpoques de sequera.

Font: El Periódico

Una reflexió final

El temps dirà si les intencions de l’actual govern català formen part del tacticisme habitual dels nostres polítics o van més enllà en una visió estratègica en matèria de gestió hídrica. Si la segona idea és certa benvinguts siguin tots els esforços per aconseguir tancar el cercle. Nietzsche n’estaria molt satisfet.

Continua la lectura de Reutilització: tipus, gestió i visió estratègica

Les sinergies de l’aigua regenerada

L'aigua d'origen

La depuradora de Castell-Platja d’Aro disposa d’un tractament terciari el qual fa que els potencials usuaris interessats puguin consumir-ne-ne l’aigua regenerada i estalviar la que prové de l’aqüífer del Ridaura.

Aquest terciari funciona des del 1998, millorant de forma significativa la seva gestió a partir de l’automatització del control de paràmetres el 2012. Jordi Muñoz, el Cap de Procés de l’EDAR, recalca la importància de tenir una sortida del tractament secundari de qualitat: “si tenim uns bons paràmetres el tractament terciari no patirà i obtindrem una aigua apta per a la seva reutilització. Si no fos així, podria fer que un excés de terbolesa col·lapsés els filtres de sorra cada dos per tres”. És per això que si els llaços de control detecten un nivell de terbolesa per sobre de l’establert es tanca la comporta que deriva l’aigua depurada als filtres del terciari. Un altre control fonamental és el redox present a l’aigua després de ser clorada: “Ens movem entre 250 i 350 mV per assegurar la desinfecció total i absència d’E. coli”.

El control de la instal·lació es fa per SCADA, aquí es pot veure de forma ràpida si hi ha alguna desviació que afecti el rendiment del terciari per poder actuar i avisar-ne els usuaris afectats:

L’esquema de tractament terciari de l’EDAR de Castell-Platja d’Aro és el següent: filtres de sorra i desinfecció mitjançant llum ultraviolada i hipoclorit sòdic. “La presència de sals de ferro a la nostra aigua fa baixar la transmitància, cosa que redueix el rendiment de desinfecció de la llum UV que normalment actua de forma òptima sobre els 254 nm”, puntualitza Muñoz, “tot i que elimina bé clostridis i ous de nemàtodes”.

Pel què fa a l’explotació, la porta de forma integral l’empresa concessionària, EMACBSA. Muñoz justifica l’avantatge principal d’aquest fet: “Som els primers interessats en obtenir una aigua de qualitat del decantador secundari per no tenir problemes al terciari. Si estés repartit en 2 explotadors costaria més d’evitar-los”.

El 2017, el terciari ha aportat uns 800000 m3 desglossats de la següent manera:

  • 300000 m3 Golf d’Aro-Mas Nou.
  • 210000 m3 Golf Costa Brava.
  • 160000 m3 Regant principal (camps de blat de moro).
  • 100000 m3 Comunitat de regants de l’entorn de l’EDAR.
  • 30000 m3 Pitch & Putt Mas Torrellas.

L’aigua ja regenerada es bombeja i reparteix en tres línies principals per abastar tots aquests usuaris, els quals paguen per la gestió diària que es fa del tractament terciari: reposició de clor, analítiques de control, components sistema de desinfecció per UV, etc.

Al final de la visita Muñoz em fa una breu reflexió sobre el valor de l’aigua: “Gràcies a l’aportació d’aigua regenerada l’aqüífer pot respirar, sobretot a l’època d’estiu ja que aquesta zona és molt turística. De fet, el terciari fa que l’aigua tingui un cost raonable que, en absència d’aquell i en èpoques de sequera perllongada, podria arribar a ser molt més elevat”.

Golf Costa Brava

Després de la visita a l’EDAR, m’he desplaçat al Golf Costa Brava, a la població de Santa Crisitna d’Aro, per parlar amb en Benjamí Ferrer, greenkeeper i actual responsable de la gestió hídrica: “el Golf Costa Brava va ser dels primers a plantejar-se la opció de regar amb aigua regenerada a partir de l’evolució dels camps cap a una imatge cuidada més extensiva, més enllà de l’espai d’ús per jugar-hi. És a partir d’aquest moment que a l’ampliar l’espai de reg ens trobem amb problemes durant els estius, on els pous i aqüífer de la zona no donen per més”. També esmenta la figura clau de Xavier Millet en la posada en marxa del projecte: “Ell ho va començar, i a a partir d’aquí es varen construir els 2 km de col·lector que van des de la depuradora de Castell d’Aro fins al golf”.

Per Ferrer, el més important de tot plegat és que ara disposen d’aigua els 365 dies de l’any, no han de patir per la manca d’aquesta i el nivell freàtic de la zona ho agraeix, però també hi veu algun inconvenient: “Els nivells de nitrogen amoniacal elevats ens perjudiquen, cosa que ens ha fet plantejar la instal·lació d’un sistema de tractament complementari mitjançant ozó. No és òptim per l’eliminació de nutrients però com a mínim elimina el biofilm que es forma a les parets del col·lector i les males olors que se’n deriven”.

Camp del Golf Costa Brava

Reg de cultiu de blat de moro

Joan Pijoan és ramader d’una explotació de vaques per producció de llet a l’engròs. També disposa d’una sèrie de camps on hi planta, entre d’altres cereals, blat de moro. Des del 2004 utilitza l’aigua regenerada del terciari de Castell-Platja d’Aro: “N’estic bastant satisfet, sobretot quan vam veure que a l’estiu ens quedàvem curts d’aigua tot i disposar de diferents pous propis. De les 50 Ha de camp productiu, la meitat la rego amb aigua regenerada”. També comenta l’agilitat en la gestió de la connexió a la xarxa: “Va ser relativament fàcil, ja que tan sols vam haver d’allargar una mica més el col·lector que ja arribava al Golf Costa Brava, uns 3 Km”, explica Pijoan. D’aquesta manera, tan el golf com l’explotació ramadera formen una mini comunitat de regants que pot ser una bona experiència per a iniciatives futures.

Pel què fa a la presència de nitrogen, al contrari de Ferrer, ell ho veu com un avantatge per la funció de substitució de nutrient pels cultius: “Gasto molt menys fertilitzant que quan faig servir l’aigua de pou”. Igualment, també hi veu algun inconvenient: “L’administració hi està molt a sobre pel fet de no passar-nos de les quantitats recomanables a nivell ambiental, aquí la gestió en aquest sentit es podria millorar”.

Aigua regenerada
Camps regats amb aigua regenerada

 

Entrevista a Lluís Sala

lluis-sala-1

Ens pots fer una breu presentació de qui ets? Quina és la teva dedicació actual?

Sóc un llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona (1989) que al cap de poc d’acabar la carrera vaig tenir la fortuna de poder treballar en el primer projecte de reg de camps de golf amb aigua regenerada a Catalunya, el del Golf Mas Nou (avui en dia Golf d’Aro) com a becari del professor Rafael Mujeriego (UPC) en un acord que incloïa la Junta de Sanejament i el Consorci de la Costa Brava. A primers de 1993 vaig entrar a treballar en el Consorci de la Costa Brava, justament per ajudar a aplicar els coneixements pràctics adquirits en el marc d’aquell projecte de demostració inicial a altres indrets de la Costa Brava, amb la idea de contribuir al desenvolupament de la reutilització de l’aigua. Dues dècades i escaig després, i amb l’esforç conjunt de moltes persones, des de polítics fins a operaris, passant per gerents, tècnics i investigadors, la Costa Brava és un referent internacional en matèria de reutilització d’aigües, amb una producció actual d’uns 3,5 milions de metres cúbics d’aigua regenerada per a una gran varietat d’usos: reg de camps de golf, reg agrícola, usos ambientals, usos urbans no potables i recàrrega d’aqüífers, tant per al control de la intrusió marina com, més recentment, per a l’augment de recursos d’abastament en un projecte singular al Port de la Selva.

La meva dedicació actual en el Consorci de la Costa Brava passa per seguir procurant per la consolidació i desenvolupament de la reutilització de l’aigua, així com, des de 2012, per la gestió del servei d’abastament en alta, a través del qual se subministren entre 18 i 20 milions de metres cúbics d’aigua potable cada any en continu a 18 municipis i de manera discontínua a 10 més. Sense els recursos externs que rep la Costa Brava no podria subsistir, d’aquí que hi hagi hagut aquest esforç de dècades per recuperar cabals d’aigua depurada que eren abocats al mar, regenerant-los i utilitzant-los sobretot per cobrir demandes no potables.

En què consisteix el projecte Demoware al Port de la Selva?

El projecte DEMOWARE és un projecte FP7 de la Unió Europea, liderat pel Centre Tecnològic de Manresa i que és molt extens. La recàrrega de l’aqüífer del Port de la Selva amb aigua regenerada és un dels múltiples casos d’estudi que s’analitzen en detall en aquest projecte. Resumint, es tracta de veure si, maximitzant el rendiment de depuració i de tractament terciari actualment existents, a més del trànsit de l’aigua per l’aqüífer entre el punt de recàrrega i els pous d’abastament, això és suficient com per produir una aigua segura des del punt de vista sanitari per ser mesclada amb l’aigua nativa de l’aqüífer i posteriorment subministrada com a aigua potable. Es tracta, per tant, de veure fins a quin punt es pot tancar el cicle de l’aigua en l’abastament, la qual cosa ens situa de ple en el paradigma de l’economia circular, en aquest cas aplicada als recursos hídrics. Cal dir que, en general, la reutilització per a abastament ja succeeix de manera incidental, quan al llarg d’un riu els municipis d’aigües amunt aboquen aigües residuals depurades (i, fins no fa tant, sense depurar) i que, barrejades amb els cabals naturals del propi riu, són captades com a aigües que seran tractades i després subministrades per a l’abastament en els municipis aigües avall. El professor Mujeriego recentment ha publicat un article tècnic en el qual quantifica el percentatge d’aigües residuals depurades que hi ha en l’aigua que es potabilitza a Sant Joan Despí, al tram final del riu Llobregat; doncs bé, aquest percentatge varia entre el 12% dels anys humits, amb més cabals naturals per a diluir els abocaments, i el 25% dels anys secs. Per tant, la novetat no està tant en la producció d’aigua potable a partir d’aigües regenerades mesclades amb cabals naturals, que això ja passa de manera espontània al llarg d’un riu, sinó en que un municipi hagi apostat per fer-ho ell mateix, amb les seves pròpies aigües.

port-de-la-selva
Localització del projecte DEMOWARE Port de la Selva

Quina és la situació actual de l’aqüífer? Com afecta la salinitat de l’aigua a depurar en la posterior injecció a l’aqüífer com a aigua regenerada?

Aquest any ha estat un any difícil perquè la sequera tan intensa fins a finals de setembre ens ha augmentat la dimensió dels reptes. Tal com dius, la salinitat és un paràmetre clau en aquest cas, atès que no tenim un tractament per reduir-la, i de fet tan sols infiltrem aigua quan la conductivitat elèctrica de l’aigua regenerada és inferior a 1,5 dS/m. Hem mirat dades des del 2008 i habitualment al llarg d’un any teníem tan sols un 10 o un 15% del temps en què estàvem per sobre d’aquest valor, de manera que les oportunitats per a fer recàrrega sense aquesta restricció eren molt grans. No obstant, les fortes llevantades de la primavera, que van fer entrar aigua de mar en el clavegueram durant força temps, i la posterior salinització de l’aqüífer, van fer que les oportunitats per a infiltrar aigua hagin estat molt reduïdes en aquest any 2016. Estem a l’espera de la normalització de la situació per poder tornar a infiltrar aigua, però ja ens hem adonat que aquest és un tema que caldrà intentar solucionar i que hi hagi disponibilitat d’aigua per a la recàrrega quan més se la necessiti.

Quin % del cabal de sortida es dedica a reomplir l’aqüífer?

El cabal que podem produir és d’uns 200 m3/dia entre octubre i maig, sobre un total d’uns 300 m3/dia d’aigua residual for de temporada turística, que és quan es preveu dur a terme la recàrrega. El màxim que preveiem que podríem infiltrar amb els mitjans actuals són uns 50.000 m3/any sobre una demanda total d’aigua potable d’uns 300.000 m3/any. En els mesos d’estiu s’atura la recàrrega i aleshores l’objectiu de l’aprofitament és el subministrament d’aigua regenerada per al reg de jardins privats, que cal desenvolupar poc a poc, de manera que es podrien regenerar i subministrar uns altres 50.000 m3 com a màxim entre juny i setembre, que evitarien un consum d’igual volum d’aigua potable. Per tant, preveiem que la reutilització al Port de la Selva pugui aportar, una vegada completament desenvolupada, uns 100.000 m3/any de nous recursos, equivalents aproximadament a un terç de la demanda total anual.

newater_bottle_ndp_2014
Ampolla d’aigua regenerada NEWater (Singapur)

Com a expert en el camp de la regeneració i reutilització, quins països veus capdavanters en l’ús eficient d’aigua, tecnologia, etc.? Com veus la situació actual a Catalunya?

És conegut per la gent del sector que els Estats Units, i en especial l’estat de Califòrnia, són una gran referència. Porten molt de temps, per necessitat, treballant el tema de la reutilització de l’aigua i, a més, saben comunicar molt bé el que fan i donar-li una aura de transcendència que altres llocs on es fan coses similars no tenen. Aquest podria ser el cas dels estats americans de Florida i Texas, per exemple. També es parla molt d’Israel, però el cert és que transcendeixen relativament pocs detalls del que fan. Més recentment s’ha posat en relleu la feina feta a Windhoek, Namíbia, des de 1968, atès que és l’únic lloc del món on es fa reutilització potable directa, i també ha aparegut amb força Singapur, on hi ha un projecte important de reutilització potable que s’anirà desenvolupant al llarg de les properes dècades.

A Catalunya ara mateix estem en un moment clau. El govern de la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua han manifestat l’interès per desenvolupar la reutilització potable indirecta a l’àrea metropolitana de Barcelona, davant de la manca de recursos a les conques internes en situació de sequera. Si les intencions que s’han posat sobre la taula es materialitzen estarem davant d’un projecte que no solament ajudarà a solucionar la manca de recursos de les conques internes, sinó que permetrà millorar l’estat ecològic dels rius Ter i Llobregat i alhora esdevindrà un referent a escala internacional. En resum, ens haurem avançat al temps i haurem posat les bases per resoldre el problema de l’aigua a les conques internes a llarg termini.

Quins són els teus referents?

Sempre és difícil donar noms, perquè és fàcil oblidar-se d’alguna persona, però no puc deixar de citar el professor Rafael Mujeriego, catedràtic jubilat de l’Escola de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb qui vaig començar a treballar en aquest tema com a becari el 1989. També haig d’esmentar el professor Takashi Asano, amb qui mantinc el contacte i que també m’ha ajudat en la meva activitat professional. Altres persones de fora amb qui he tingut contacte al llarg dels anys i de qui també he après coses són els californians Bahman Sheikh, Eric Rosemblum i Earle Hartling, l’holandès Ruud Kampf, el britànic Bruce Durham i l’australià John Anderson. De la gent del país, vull esmentar els professors Joan Jofre i Francisco Lucena, del Departament de Microbiologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, així com a Joan Sanz, director tècnic de Veolia Water Technologies. I, finalment, un esment per a tots els meus companys, passats i presents del Consorci de la Costa Brava, tècnics municipals i de les diferents empreses explotadores, tant d’abastament com de sanejament, amb qui he conviscut incomptables hores i de qui he après també un munt de coses relacionades amb el tractament i la gestió de l’aigua i amb els que hem fet avançar aquesta realitat a la Costa Brava.

hydrant
Hidrant d’aigua regenerada. Califòrnia

Recentment he llegit l’entrevista que li vas fer a Takashi Asano. Em va cridar l’atenció la referència que va fer al diferent “grau de neteja” que ha de tenir l’aigua regenerada segons la finalitat d’ús. És flexible el RD 1620/2007 sobre reutilització d’aigües depurades en aquest aspecte?

El RD 1620/2007 ha estat la primera aproximació a una legislació espanyola sobre la matèria i, com en qualsevol primer intent hi ha encerts i errors. Es tractaria, doncs, de deixar els encerts i esmenar els errors, reconeguts per molts experts i professionals, però el fet que la normativa tingui forma jurídica de Reial Decret fa que els canvis siguin molt difícils i a data d’avui encara no se n’ha tocat ni una coma. No es tracta de si és molt o poc flexible, es tracta que sigui coherent i que hi hagi un camí perquè la pròpia normativa pugui evolucionar, corregir errors i adaptar-se a les noves realitats que ens vindran de la mà de la ciència, la tècnica i la necessitat. No és un caprici, el país ho necessita.

I a nivell europeu, com veus les dificultats per arribar a una entesa entre els països amb escassetat hídrica i els que no tenen problemes d’abastiment en la redacció d’una normativa que englobi el continent? Cal deixar marge segons la realitat de cada regió?

Jo sóc partidari d’un vestit a mida segons les necessitats de cada país, perquè són molt diferents entre ells i una norma continental hauria de ser molt genèrica i per tant hi ha el risc que fos poc adequada a la realitat, que és de fet el que li passa a la Directiva Marc de l’Aigua. De fet, això mateix s’està veient ara mateix amb un esborrany que corre d’una possible normativa a nivell europeu i que, de sortir tal com està formulada, faria inviables algunes reutilitzacions que ara mateix estan funcionant sense problemes de cap mena. Com més gran és la distància entre el legislador i el legislat, més gran el risc que la norma deixi fora de la legalitat a realitats que no ho mereixen. A més, en el cas europeu ens trobem que allà on es reutilitza l’aigua és en els països del sud, però la normativa es promou des d’entorns acadèmics centreeuropeus perquè els primers no han fet una feina de lideratge en aquest camp i han perdut la capacitat d’influir i de fer valdre l’experiència real. És una llàstima.

En el teu article d’opinió “Gastos fijos, ingresos variables”, parles del finançament dels costos del cicle integral de l’aigua i la necessitat d’afrontar aquest repte de forma global. Concretant una mica, quina seria la teva proposta?

Seria una mica petulant per la meva part pensar que tinc una recepta per solucionar aquest tema i que la resta de professionals del món de l’aigua no l’han sabuda veure. És un tema molt difícil de resoldre, perquè hi ha multitud de factors que influeixen i fer unes tarifes que puguin ser considerades equitatives per a les diferents realitats socials és voler la quadratura del cercle. El que veig clar, però, és que cal posar sobre la taula els costos reals dels diferents serveis i que cal buscar la manera de cobrir-los, és a dir, s’ha de ser realista. No fer-ho, per exemple perquè pot ser impopular, és una manera de fer créixer el problema en el futur i de fer-lo encara més difícil de resoldre.

I com valores el fet que a l’Estat no hi hagi un regulador únic? És part de la solució a l’infrafinançament?

Crec que una possible solució aniria en sentit contrari al que apuntes i consistiria en què la responsabilitat completa sobre la gestió de l’aigua, també de la recaptació dels diners necessaris, fos de l’àmbit municipal. Que cada municipi -o agrupació de municipis, si així decidissin organitzar-se- fos completament autònom i s’autoregulés: per una banda, les despeses serien les més ajustades a les necessitats del municipi, perquè els polítics locals serien els primers interessats en no cobrar de més als seus ciutadans, per tal de no ser impopulars; i per altra, les necessitats d’un municipi no restarien pressupost de les d’un altre, com sí que passa ara amb una bossa comuna. Em fa l’efecte que tot plegat seria molt més realista. Per exemple, en un determinat moment a Catalunya semblava que els costos del sanejament en alta no eren assumibles per als municipis i que allò més adient era que els assumís la Generalitat, quan en realitat estàvem parlant dels mateixos costos i de diners que s’havien de recaptar dels mateixos ciutadans. Ha estat una il·lusió que ha durat mentre hi ha hagut crèdit i que la crisi dels darrers anys està obligant a repensar. Actualment s’estan analitzant alternatives a aquest model de gestió del sanejament.

lluis-sala-2

Fa poc vaig llegir en un fòrum que un productor d’aigua regenerada es queixava de la baixada de volum d’aigua residual (per polítiques d’estalvi) a la seva planta i que per això no podia abastir els seus demandants. També les queixes d’ambientalistes alertant que l’ús d’aigua depurada per reutilització fa baixar els cabals ecològics dels rius, afectant la fauna de la zona. Les noves solucions també aporten nous conflictes…

Efectivament, com tot a la vida, la reutilització també té avantatges i inconvenients i genera adhesions i rebujos. L’estalvi d’aigua potable fa disminuir els volums d’aigua regenerada però, si es mira globalment, les mesures de conservació són bones, perquè l’aigua que no es gasta és aigua que no s’extreu del medi. I en relació a la disminució de cabals ecològics resulta molt difícil fer generalitzacions, però jo plantejaria la qüestió de què és millor: un riu amb més aigua perquè rep l’abocament d’una EDAR o un riu amb menys aigua però més neta perquè li hem tret l’abocament reciclant l’aigua. Jo penso que si aquesta situació existís i es pogués estudiar veuríem uns millors resultats d’estat ecològic en el riu que té menys abocaments, encara que pugui tenir una mica menys d’aigua.

Per aprofundir-hi:

· Blog de Lluís Sala

· “El Port de la Selva recarga el acuífero con agua regenerada para hacer frente a futuras sequías”

· Entrevista al Professor Rafael Mujeriego sobre regeneració i reutilització d’aigua

· Entrevista al professor Asano, feta pel mateix Lluís Sala

· NEWater Singapur

· DEMOWARE

Les fotos on hi apareix en Lluís són de Sternalia Productions amb motiu de la conferència Sopars amb Estrelles.

Aigua regenerada i pedagogia

img_tperez_20161205-183226_imagenes_lv_otras_fuentes_no_archivables_vb7r9231-ku8e-u412425478063anf-992x558lavanguardia-web
EDAR El Prat (Pere Vivas/Biel Puig). Foto publicada a La Vanguardia

La notícia:

subministre-aigua-reutilitzada

El comentari:

comentari-reutilitzacio

La primera impressió del ciutadà mitjà sol ser aquesta. Ens cal molta pedagogia per anar avançant en la reutilització d’aigua per a ús de boca; serveixi a tall d’exemple els fragments seleccionats d’aquest article:

“El agua regenerada que se verterá en el río en Molins de Rei será de mejor calidad que la que lleva el río Llobregat. Esta agua pasará, pues, por tres nuevos filtros antes de que sea conectada a la red para el suministro”.

El RD 1620/2007, sobre reutilització d’aigües, és una garantia per al monitoratge i la minimització del risc sanitari:

La legislación permite la reutilización de las aguas depuradas para diversos usos con los correspondientes requisitos de calidad sanitaria; pero es mucho más estricta cuando las aguas tratadas van a consumo humano.

I al meu parer, l’argument definitiu:

“No tiene sentido que se acepte sin ningún problema destinar para consumo humano agua que ha sido tratada en las depuradoras de Manresa, Igualada o Berga (cuyos caudales vertidos al Llobregat son luego potabilizados luego en Sant Joan Despí), y tenga problemas cuando el consumo viene de la planta de El Prat”.

Amb aquest paràgraf m’ha vingut al cap la reflexió de Peter Gleick:

“If you’re living in a downstream city you’re already drinking a kind of purified water by upstream city”.

Crec que la presa en consideració de tot el potencial que té l’ERA (Estació Regeneradora d’Aigües) d’El Prat marcarà un punt d’inflexió en els propers anys a l’hora d’afrontar l’escassetat hídrica a casa nostra. En definitiva, una molt bona notícia que cal ser ben explicada per tal d’anar guanyant acceptació entre la població.

Finalment, us deixo un video on la reutilització d’aigua (de forma directa) ja fa temps que funciona sense cap problema, a la ISS:
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=BCjH3k5gODI]