“La Batalla per l’Aigua”, documental del 30 minuts

la-batalla-per-laigua

Aquest diumenge passat, el programa 30 minuts de Televisió de Catalunya ha emès el documental “La Batalla per l’Aigua”, centrat en els esforços d’alguns ajuntaments a recuperar la gestió directa del servei de distribució d’aigua potable.

Abans de res, dir que la meva experiència és en l’àmbit del sanejament en alta i és per això que vaig complementant la meva formació amb la lectura de diversos llibres (estic acabant “Barcelona i l’aigua”, del qual ja n’he fet 2 posts i més endavant seguiré amb “La regulación de los servicios urbanos del agua” i “Gobernanza y gestión del agua: modelos público y privado“).

abastament
Font: Àrea Metropolitana de Barcelona

Anant al documental, “La Batalla per l’Aigua” focalitza el conflicte públic/privat en el subministrament en baixa o el que és la xarxa de distribució d’aigua potable des dels dipòsits d’emmagatzematge a les llars, deixant fora l’abastament en alta i la xarxa de sanejament. A banda d’aquesta simplificació (suposo que inevitable, donat l’amplitud d’un tema com el cicle urbà de l’aigua) em va sorprendre el plantejament poc neutral a l’hora d’exposar la informació. Sembla ser que la sola intenció de voler tornar la gestió en mans dels consistoris ja és per se l’opció correcta, obviant que la gestió mitjançant empresa mixta, en règim de concessió o directament privada poden ser també opcions a considerar en funció de les característiques locals. En aquest sentit trobo que la manca d’exemples de les alternatives a la gestió directa dóna al documental un biaix que no ajuda a enriquir l’intens debat que hi ha al respecte. És més, donar una opció concreta com a bona sense oferir-ne les alternatives convida a generar una opinió incompleta en la ciutadania, i això una televisió pública no pot ni ho ha de permetre mai.

mapa-gestio-aigua
Mapa municipal en funció de la seva gestió. Font: Aigua és Vida

És un fet mesquí i denunciable que l’Ajuntament de Terrassa hagi rebut amenaces a l’hora de plantejar el canvi a la gestió directa de la seva xarxa, així com una xacra les diverses trames de corrupció evidenciades entre polítics i alts directius d’empreses, el conegut capitalisme clientelista. Per tot plegat, és el canvi de gestió la solució definitiva? Jo crec que l’èxit d’aquest canvi va més enllà: concursos que no es facin a dit, controls periòdics, durada dels contractes raonable, transparència i comunicació fluïda entre els diversos actors, presa en consideració de la recuperació de tots els costos, tenir en compte amortitzacions i inversions futures, educació desideologitzada a la ciutadania, etc. Tot això va més enllà del model de gestió; de fet en senta les bases per buscar el model més adient en funció de les necessitats i característiques de cada municipi. Gestió directa, empresa mixta, en concessió o privada, qualsevol és vàlida sempre que la decisió final sigui transparent, raonada i en benefici de l’interès general, en absència de demagògia i ideologia. Valgui d’exemple aquesta taula rodona programada pel II Congrés de l’Aigua a Catalunya:

models-de-gestio-aigua
Part del programa del II Congrés de l’Aigua a Catalunya. Diferents models de gestió.

 

Epíleg:

· Sobre el concepte de municipalització i altres dubtes: “La remunicipalización de los servicios públicos locales. Algunas precisiones conceptuales” (Joaquín Tornos Mas. Abril 2016)

· Sobre amortitzacions i inversions: “El envejecimiento de las infraestructuras de los servicios de agua potable y saneamiento apremia a realizar un esfuerzo inversor sostenido” (AEAS. 2016)

· El documental La Batalla per l’Aigua” (Televisió de Catalunya. Gener 2017)

Projecte OMBReuse

forward-osmosis
Osmosi Directa (FO). Spectrum.ieee.org

Un article conjunt escrit pel LEQUIA i l’ICRA a la revista RETEMA (Gen-Feb 2016) fa referència a les opcions que tenim per a poder obtenir aigua potable a partir d’aigua de mar, salobre o residual; és a dir, a partir d’aigües de difícil potabilització i que fa un temps ni eren considerades un recurs.

Es parla de dessalinització, regeneració, reutilització indirecta i directa d’aigua potable. En aquest últim cas es parla de la obligació d’instal·lar una barrera múltiple com pot ser un biorreactor de membrana (MBR) seguit d’una osmosi inversa (RO) i una desinfecció (llum UV, ozó, cloració), per a obtenir una aigua de qualitat i segura per al seu consum, amb la contrapartida de costos semblants a les de la dessalinització, 0,5-1€/m3.

mbr
MBR acoplat a Osmosi Inversa (RO). Esquema publicat per  Sunmanyang

El projecte OMBReuse pretén reduir els costos de generar aigua potable per a la reutilització directa mantenint-ne la qualitat i seguretat en el consum. És per això que s’ha apostat per la Osmosi Directa (FO).

La FO ja ha estat provada a escala laboratori i pilot, i a diferència de la RO l’obtenció del permeat es produeix per diferència de gradient de salinitat entre les dues bandes de la membrana. L’ús d’una solució d’alta salinitat o “solució extractora” (aigua de mar o clorur sòdic) forma part del sistema empleat, la qual es barreja amb l’aigua residual per llavors ser separada per la RO convencional. En aquest sentit, i degut a que el sistema utilitza la doble barrera (FO+RO) és de possible aplicació a la reutilització d’aigua residual com a potable.

ombr
OMBR. Esquema de la revista Environmental Science

Aplicada en el context dels MBR, la novetat que ens aporta el projecte OMBReuse és la substitució en el reactor de les membranes habituals (de micro o ultrafiltració) per les d’osmosi directa, aconseguint unes elevades taxes d’eliminació de contaminants a més d’una disminució en l’embrutament. En definitiva, ens segueix aportant aigua d’alta qualitat però a un menor cost. Aquest nou esquema de depuració ha rebut el nom de OMBR (Osmotic Membrane Bioreactor) i té un futur prometedor, però també cal resoldre certs inconvenients.

fo
Fonaments de l’osmosi directa. Imatge de Porifera

Vistos els avantatges de la FO, l’acumulació de sals al reactor biològic i la posterior validació a escala real es presenten com els principals reptes a superar. En el cas de l’augment de salinitat, els microorganismes del reactor se’n veuen afectats i provoca inestabilitat en el procés de OMBR.

Però tornant al projecte en sí aquest té 5 eixos definits:

  1. Optimització del procés de membranes.
  2. Avaluació del benefici d’usar 2 membranes denses (FO i RO) com a concepte de doble barrera contra els contaminants.
  3. Avaluació de la problemàtica de l’embrutiment en comparació al MBR habitual.
  4. Desenvolupament d’eines de control per a la concentració de sals i optimització d’operació i neteja.
  5. Desenvolupament d’un sistema d’ajuda a la decisió per integrar la OMBR en l’esquema de tractament d’aigües residuals en àmbit local.

Aquest projecte va començar el 2015 i té una duració de 2 anys, així que properament podrem saber els resultats de tota l’experiència acumulada.

Complementa-ho:

· “Eight technologies for drinkable seawater” (Sprectrum ieee)

· “What is Forward Osmosis?” (Porifera)

· “The osmotic membrane bioreactor: a critical review” (Environmental Science: Water Research & Technology)

Reflexions sobre el preu de l’aigua

factura

Aquesta és la meva factura. El cobrament és trimestral, o sigui que si vull saber el que pago exclusivament per l’aigua haig d’anar a buscar-ho a SUBMINISTRAMENT i dividir-ho per tres:

4,19€/mes 

La resta són cànons, taxes i impostos, i suposen el 81,9% del total de la factura trimestral.

Per situar-nos millor i poder comparar amb d’altres productes, el preu per metre cúbic (1000litres) és:

0,54€/m3

Sí, 54 cèntims per 1000 litres d’aigua! Ara comparem-ho amb l’aigua envasada:

330€/m3 (0,50€ per ampolla de 1,5L)

I amb d’altres productes:

4 tasses de cafè (1,2€/unitat) equivalen al pagament mensual del SUBMINISTRAMENT d’aigua.

3 bitllets senzills d’autobus (1,4€/unitat) equivalen al pagament mensual del SUBMINISTRAMENT d’aigua.

3 diaris (1,5€/unitat) equivalen al pagament mensual del SUBMINISTRAMENT d’aigua.

A tall de reflexió, paguem prou per l’aigua que rebem a casa? Tenim en compte tot el manteniment habitual de les instal-lacions, canonades, analítiques, amortitzacions i millores? No trobeu desproporcionada la part d’impostos?

Seguiré investigant…

Per saber-ne més:

· Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter

· L’Aigua, costos, preus i eficiència (Cristina de Gispert, Universitat de Barcelona. 2009)

· Preguntes freqüents del preu de l’aigua (Agència Catalana de l’Aigua. Novembre 2015)