Entrevista a Montserrat Termes (I)

termes_montserrat

Bon dia Montserrat, ens podries fer cinc cèntims de qui ets i a què et dediques?

Em dic Montserrat Termes i sóc professora titular de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, així com col·laboradora en tasques de recerca al CETAQUA. També sóc responsable de l’especialitat d’aigua des de fa més d’una dècada del Màster d’Economia i Regulació dels Serveis Públics al qual va lligat al grup de recerca on formo part.

Començant per un article teu amb col·laboració amb CETAQUA, “Anàlisi de la tendència en el consum d’aigua i marges d’estalvi” (2009), m’ha sorprès la disparitat entre les CCII i la regió de la CHE. Pel que fa al rec, representa el 93% del consum total de la CHE, i en conseqüència proposeu mesures com el canvi a sistemes més eficients, amb recolzament de crèdits sense interessos o intercanvi de drets públics de l’aigua.

Sí, l’article ja té uns anys i des de llavors hi ha hagut molts programes de política pública on s’incentiven aquests canvis de sistemes de reg (cap a aspersió, goteig, etc.), tot i que quan ens tornem més eficients apareix una paradoxa: aquesta eficiència fa que augmenti la producció del bé i a la llarga acabis consumint més aigua que abans. Això fa pensar i és un tema rellevant!

cetaqua
Font: CETAQUA

I un augment de l’energia…

Evidentment, però aquí caldria veure si aquest augment és en consum d’energies fòssils o renovables, i això ja seria un altre tema vinculat a la sostenibilitat de tot el sistema.

D’altra banda, i tornant a les solucions proposades a l’article, què és l’intercanvi de drets públics de l’aigua? Té alguna cosa a veure amb els Water Markets d’Austràlia?

No és exactament el mateix, però basats en l’assignació eficient dels recursos, els economistes ens fixem quan un bé sobra en un lloc i falta en un altre. Per exemple, imagina’t que d’una banda una junta de regants disposa d’una concessió i per tant d’un dret d’ús sobre una determinada quantitat d’agua, i per l’altra una indústria que necessita aigua. Si els regants fessin una anàlisi de què és millor per ells, fer servir tota l’aigua de la qual disposen o cedir una part del dret d’ús a aquesta indústria perquè els surt més a compte, seria una manera més eficient de redistribuir els recursos hídrics allà on fan més falta, en definitiva un win-win per ambdues parts. Un Water Market o Mercat d’Aigua ja seria una institució més complexa i organitzada.

doble-aixeta
L’intercanvi de drets públics de l’aigua, una opció a explorar. Font: Edie.net

Però em sembla que aquestes solucions no tenen molt bona acceptació entre la població en general.

Efectivament, en aquest aspecte els economistes ens hem d’explicar més bé. Parlem de l’aigua, un bé escàs el qual mirem de fer-ne la millor assignació possible per a utilitzar-la de la forma més eficient. Un altre exemple, imagina que a l’administració pública li interessa mantenir l’estat ecològic d’uns aiguamolls que s’estan assecant, pot anar a un regant que tingui una concessió i pagar-li una determinada quantitat a canvi d’usar l’aigua per al manteniment dels aiguamolls. En definitiva, es poden fer moltes coses interessants en el marc de l’intercanvi de drets públics però cal una bona definició del seu funcionament, evitar-ne un mal ús i prèviament parlar-ne en absència de partidismes ni fer-ne demagògia. De fet, trobo que encara ens manca molta cultura en aquest tema.

Sí, i no és exclusiu de casa nostra, ara penso en el trasvassament Tajo-Segura o la guerra de l’aigua entre Alabama i dos estats més als EEUU.

Oi tant, per això cal dissenyar molt bé les institucions, més enllà de temes polítics, evitant els interessos individuals així com fomentant la cooperació entre les parts. D’aquesta manera estic segura que obtindríem uns resultats molt positius de cara a la bona gestió del recurs. Cal insistir-hi.

murray-darling-basin

Com a conclusions de l’article, en la banda de la gestió de la demanda entre d’altres s’hi inclou una millora de la política tarifària.

Sí, però també pots fer campanyes de sensibilització, pots evitar augmentar la tarifa i actuar via impostos o implantar dispositius que redueixin el consum d’aigua. De fet, la tendència actual i futura està més en la demanda que en l’augment de la oferta com pot ser construcció de nous embassaments i grans infrastructures.

Parlant de campanyes de sensibilització, n’hi ha una de molt interessant que es porta a terme a Denver, no sé si l’has vist.

Doncs no, me la miraré. De totes maneres a Denver tenen una estructura de la tarifa bastant diferent que aquí. Està molt basada en la recuperació de costos i com a conseqüència es paga més com més allunyat del centre tens la teva casa. Això va lligat a la necessitat de més infrastructures perquè l’aigua arribi a qualsevol punt de la ciutat. Imagina-ho a la ciutat de Barcelona… el cost perquè arribi l’aigua al Tibidabo!

denver-water-campaign
Font: Denver Water

És impossible casar recuperació de costos amb servei a tothom?

Impossible no, aquí crec que és on entra la política social per cobrir totes les mancances que es puguin derivar del desenvolupament del servei en sí mateix. De totes maneres, tot servei públic que no es “paga” la gent en fem un ús poc eficient i no s´és prou conscient que tot té un cost, i que si no el paguem directament a través de la tarifa el pagarem de forma indirecta via impostos. Per tant ho acabem pagant d’una manera o altra. I ho hem de tenir molt clar sinó ens estem autoenganyant.

Per qui no està en el sector de l’aigua és difícil fer-ho veure…

Sí, com ja he dit abans cal molta pedagogia de part nostra. Explicar perquè hi ha una tarifa i perquè s’ha de pagar.

aixeta

Aquesta és la primera part de les tres que consta l’entrevista, properament en penjaré la segona.

This post is also available in: esEspañol (Espanyol)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *