Nitrats i Zones Vulnerables

Mapa de les Zones Vulnerables per nitrats a Catalunya. Autor: Rcomellas

El passat 31 d’octubre vaig assistir a una jornada organitzada per l’Agència Catalana de l’Aigua sobre la problemàtica de la contaminació per nitrats. Aquesta jornada es basava principalment en un interessant i complet estudi fet de forma col·laborativa pel Catalan Water Partnership, les empreses Geoservei i CECAM, els grups de recerca MAIMA i MARS i l’IRTA (el qual es va encarregar dels estudis agronòmics), els ponents dels quals van explicar el procediment que havien seguit per el·laborar l’informe final que, en breu serà penjat a la web de l’ACA.

Antoni Munné, Cap del Departament de Control i Qualitat de les Aigües a l’ACA, va fer una breu introducció parlant de la necessitat d’actualitzar la informació que tenim sobre l’estat de les aigües subterrànies i superficials a Catalunya, amb la mirada posada en la revisió de les zones vulnerables per contaminació de nitrats per a l’any 2019. Aquest fet coincideix amb la necessitat de donar resposta a la Comissió Europea sobre la necessitat d’ampliar les zones tipificades cap a zones de transició, on s’ha evidenciat la presència de concentracions per sobre del límit de nitrats (50 o 25 mg/L en funció de si les aigües són subterrànies o superficials).

Munné, va remarcar que, de les 37 masses d’aigua subterrànies catalanes un 46% es troben en mal estat, cosa que representa més del 20% de la superfície del territori català. Pel què fa a les masses superficials, el 22% d’aquestes es troben afectades per nitrats. En conjunt, la superfície vulnerable al llarg del territori representa un 45% d’aquest, i malauradament ha anat a més durant els últims anys.

Per acabar, Munné va parlar de la utilitat de l’estudi per valorar si les zones que estan tocades per nitrats però no formen part de zona vulnerable podrien passar a ser-ho a partir de l’any vinent.

UN APLICATIU MOLT INTERESSANT

El Catalan Water Partnership ens va explicar com els ens locals podran decidir quina és la millor opció per enfrontar-se al problema de la contaminació per nitrats a través d’un aplicatiu de suport a la presa de decisions que en breu estarà disponible al web de l’ACA. En la creació d’aquesta eina hi han participat diverses empreses que aporten tecnologia, tan preventiva com correctora, i que permet en funció de diversos paràmetres locals gestionar de la millor manera possible aquesta problemàtica.

Començant la ponència del CWP

CONTROL I QUALITAT DE LES AIGÜES

L’estudi es fonamenta bàsicament en tres grups de dades:

  • De tipus hidrogeològic i pressions sobre el medi.
  • De tipus microbiològic.
  • De tipus isotòpic.

El primer grup de dades l’aportava l’empresa Geoservei Projectes i Gestió Ambiental, la qual es va plantejar diferents àrees de treball com són l’estudi de les aigües superficials, les subterrànies i les provinents d’EDAR urbanes. En definitiva, es buscava l’origen de la contaminació per nitrats per poder-ne determinar la causa i possibles actuacions, així com establir noves zones vulnerables si n’era el cas.

El segon grup de dades va ser responsabilitat del MARS, grup de recerca de la Universitat de Barcelona, el qual ens va parlar de tècniques de determinació microbiològica que permeten traçar l’origen dels bacteris relacionats amb la contaminació (humà, porcí, boví, pollastre, etc.).

En el tercer grup s’hi va involucrar el MAIMA, grup de recerca també de la UB i que treballa amb diverses formes isotòpiques del Nitrogen, Bor o Sofre. Aquesta va ser una ponència força tècnica però que en essència va explicar-nos que diferents isòtops podien determinar l’origen humà o animal de les mostres.

CONCLUSIONS

Havent participat tots els ponents, em va quedar la idea que aquest estudi multidisciplinar ens permet tenir una informació més acurada de l’habitual i reduir-ne així la incertesa que inevitablement sempre queda de forma residual. De fet, en aquest sentit, el debat posterior va centrar-se, entre d’altres polèmiques més aviat de caire lobbista, en el fet que tot i tenir més acotada la informació no podíem evitar la incertesa derivada de fenòmens hidrològics i dinàmiques naturals aliens al mateix estudi. Tot i això, el fet de ser un treball pioner a nivell estatal (segons Joan Solà, gerent de Geoservei), aquest estudi pot sentar les bases per seguir comprenent la situació actual en matèria de contaminació per nitrats, el seu origen, la causa i les possibles solucions associades. Almenys la Comissió Europea així ho espera!

 

Reutilització: tipus, gestió i visió estratègica

Heràclit d'Efes

Friedrich Nietzsche

LINEAL O CIRCULAR?

“Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu” Aquesta frase, atribuïda al filòsof presocràtic Heràclit d’Efes, tracta de què tot està sempre en moviment, el temps passa i tot canvia: nosaltres i també la massa d’aigua del riu. Quan ens tornem a banyar aquesta ja no és la mateixa, ni les seves partícules, ni els minerals que l’acompanyen… ni tan sols els àtoms d’hidrogen i oxigen. Aquesta concepció lineal del pas del temps casa poc amb els conceptes d’aigua reciclada, regenerada i reutilitzada però si bé filosòficament la frase donaria per una bona conversa en aquest cas potser hi encaixa més bé la concepció circular de Friedrich Nietzsche, l’Etern Retorn. Aplicat al cicle de l’aigua quedaria així: al llarg d’un riu ens trobem amb diferents poblacions les quals capten l’aigua per a diferents usos, l’aboquen al clavegueram després de fer-la servir, la depuren mitjançant EDARs i l’aboquen riu avall per, tot seguit, el següent poble faci el mateix procediment… i així fins l’arribada d’aquest riu a la desembocadura a mar. Així doncs, la mateixa aigua és captada, usada, embrutada i netejada per tornar a començar el mateix cicle en un altre punt del curs del riu. Petits cercles al llarg del seu camí cap al mar es van produint per, un cop allà passar a formar part d’un cicle encara més gran que a la llarga la tornarà a portar al punt d’inici, el naixement del riu.

Assentada la base del concepte, és el moment de posar en pràctica els dos casos que ens trobem en reutilització d’aigües superficials per a reg: en un cas tenim una reutilització no planificada o simplement “de facto” i en l’altre una de conscient o planificada. Com funciona cadascuna? Ho explico en base al document “Characterization of unplanned water reuse in the EU”, de la Universitat Tècnica de Munich.

Reutilització no planificada de l'aigua

O també anomenada “de facto”, és la que es produeix a la pràctica, per exemple, quan es consumeix l’aigua del riu en un punt aigües avall on prèviament una EDAR hi aboca les seves aigües depurades. En aquest cas es produeix una dilució de les aigües depurades en el riu (si el cabal és prou important com perquè es porti a terme) per, quilòmetres més avall aquesta aigua ser captada per regants que la faran servir per als seus cultius. Dit això, al meu parer hi ha dos factors importants a tenir en compte:

  • La relació de cabals de l’aigua depurada i l’aigua del riu farà que la suposada “dilució” sigui més o menys gran. En el cas de l’esquema és un 5% Vs un 95%, però pot arribar a ser a l’inversa.
  • Derivat del primer punt, si tenim el cas que un 80-90% del cabal és d’aigua depurada i l’altre 10-20% és el cabal del riu, encara que l’EDAR compleixi amb els límits legals d’abocament tindrem molt poca dilució amb la massa d’aigua receptora, fent que augmenti la concentració de contaminants persistents (antibiòtics, derivats del plàstic, detergents, etc.) i microorganismes com E. coli. I això és així perquè la llei no en contempla la seva eliminació ni tan sols mitigació pels efluents d’aigua depurada.

Reutilització planificada de l'aigua

En aquest cas tenim una EDAR que utilitza una proporció de la seva aigua ja depurada per a reg. Aquí ens trobem amb un objectiu prèviament establert que provoca l’existència d’una sèrie de controls basats en la legislació (RD 1620/2007) en els quals s’hi inclouen uns paràmetres límit i que provoquen l’existència d’un tractament terciari per produir aigua regenerada. Normalment aquest terciari es composa d’un sistema de filtració i desinfecció que fa que aquesta aigua sigui apta i segura per a l’ús proposat.

Un recurs més en la gestió hídrica

Comparant els riscos associats als dos tipus de reutilització, queda clar que en el cas de la no planificada ens trobem amb un fenomen inevitable que obre molts interrogants de cara a la seguretat en el seu ús. És més, en el cas de captació d’aigües superficials per a potabilització ens podem trobar que l’aigua d’origen a tractar sigui de pitjor qualitat que la del terciari d’una EDAR, d’aquí que tingui tot el sentit del món tornar l’aigua regenerada de l’EDAR d’El Prat de Llobregat a la capçalera de la potabilitzadora de Sant Joan Despí, a més de ser un recurs extra de 2m3/s en èpoques de sequera.

Font: El Periódico

Una reflexió final

El temps dirà si les intencions de l’actual govern català formen part del tacticisme habitual dels nostres polítics o van més enllà en una visió estratègica en matèria de gestió hídrica. Si la segona idea és certa benvinguts siguin tots els esforços per aconseguir tancar el cercle. Nietzsche n’estaria molt satisfet.

Continua la lectura de Reutilització: tipus, gestió i visió estratègica

Sobre la reutilització d’aigua

Aigua Port de la Selva
Aigua regenerada per a recàrrega d’aqüífer, a Port de la Selva. Font: Blog de Lluís Sala

El tipus de climatologia al Mediterrani, caracteritzada per una baixa pluviometria combinada amb períodes de sequera ens ha de fer veure que és urgent desenvolupar línies d’actuació en tots els àmbits que ens permetin avançar en la reutilització d’aigua. Si pensem en els efectes positius d’aquesta reutilització veurem que, d’una banda la recuperació d’aigua depurada permet aumentar de forma neta aquest recurs a les zones costaneres evitant-ne l’abocament al mar, i d’altra banda pot substituir l’ús d’aigua potable a les zones d’interior.

El RD 1620/2007 sobre reutilització d’aigües depurades ha estat fins ara la base per treballar en aquesta matèria, i distingeix entre tres tipus d’aigua:

· Aigües depurades: les aigües residuals que han estat tractades per adaptar-se a la qualitat exigida per la normativa d’abocaments, tant pel què fa a llera com a col·lector.

· Aigües regenerades: aigües depurades les quals han estat sotmeses a un tractament addicional per adequar-ne la qualitat depenent de l’ús que se’n vol fer (rec jardins o cultius, aigua de procés industrial, rec de camps de golf o recàrrega d’aqüífers).

· Aigües reciclades: aigua que s’utilitza més d’una vegada en el mateix lloc abans de ser abocada al cicle hídric.

I quin tipus de tractament hi ha actualment per a poder regenerar una aigua depurada per a les finalitats abans esmentades? Alguns exemples:

TRACTAMENT FÍSICO-QUÍMIC

La més utilitzada a l’Estat, elimina matèria en suspensió i redueix la terbolesa. Consisteix en afegir coagulant i floculant per ajudar a decantar després mitjançant un decantador convencional o o lamelar. Per augmentar la velocitat de decantació se li pot afegir un llast (en forma de partícules de sorra), és el cas del sistema Actiflo:

actiflo
Procés Actiflo. Font: Michael’s Water Cooler

TRACTAMENT PER FILTRACIÓ

En aquest cas eliminarem sòlids en suspensió de fins a 0,01 mm de mida i ous de de nemàtodes paràsits. Aquesta operació es fa mitjançant filtres de sorra, tamissos, teles o membranes, depenent de quan volem afinar el procés d’adeqüació al tipus d’ús que en farem a posteriori. En aquest tractament cal fer de forma habitual contrarrentats per mantenir l’eficàcia dels filtres, de manera que si es vol operar en continu s’hauria de tenir una segona línia. Com a alternativa es poden fer servir filtres amb recirculació de sorra (es netegen a partir del mateix procés) per no haver de parar. Aquí en teniu un esquema:

DESINFECCIÓ

Aquesta es combina amb els tractaments anteriors per acabar d’afinar l’aigua a reutilitzar. Les tecnologies més usades són:

a) Ozonització: és molt eficient però té una vida curta a dins de l’aigua, uns 20 minuts.

b) Cloració: menys eficient que l’ozó però una vida més llarga, entre 2 i 3 hores.

c) Llum ultraviolada: la desinfecció per UV es basa en l’emissió de radiació per inhibir el material genètic de virus i bacteris. No produeix subproductes com en el cas del clor i se sol combinar amb aquest per reduir-ne la dosi a aplicar.

Doncs bé, mitjançant aquests tractaments actualment s’aconsegueix una aigua regenerada òptima per als diferents requeriments d’ús. Però pel què fa a la reutilització com a aigua de consum humà necessitarem d’actualitzacions reglamentàries i sobretot d’una nova consciència la qual ens permeti fer-ho realitat. Tard o d’hora ens hi haurem d’enfrontar veient la creixent escassetat hídrica del sud d’Europa.

Complementa-ho:

· Takashi Asano: “Hay algo de dimensión histórica en el crecimiento actual de la reutilización”

· Conclusiones de las Jornadas “10 años del RD 1620/2007 sobre reutilización

· Agbar apuesta por la reutilización del agua como única alternativa para garantizar el suministro

 

Impressions de “Barcelona i l’aigua”, de Joan Gaya (i III)

Decantador
Font: AMB

Dels últims capítols del llibre me n’han cridat l’atenció diversos moments, per exemple aquell en què es passa de la venda d’aigua a perpetuïtat segons diàmetre de canonada a pagar-la segons el consum (gràcies a l’aparició dels comptadors); el procés de reducció de competència a nivell metropolità durant les últimes dècades del segle XIX també m’ha sorprès, així com la nul·la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona en l’aprovació de les tarifes fins a mitjans dels anys 60 del segle XX. L’assumpció de les tarifes en alta per part de la CMB, provocant un llarg conflicte amb la SGAB al llarg dels anys 80 i 90 fins que arriben els Acords Marc dels 2000 tampoc es poden obviar.

riu llobregat
Font: ATLL

En definitiva, moltes coses han passat al llarg de dos segles a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana relacionades amb l’aigua, el seu abastiment i el posterior sanejament. Diversos actors han jugat les seves cartes, sovint més amb una visió d’interès propi que de servei al ciutadà. Això sumat al desinterès per assumir la gestió durant molts anys de l’Ajuntament i l’infrafinançament crònic ha portat a la situació actual on, segons l’autor, les administracions públiques no han assumit amb prou força la responsabilitat vers la gestió de l’aigua a casa nostra.

Finalment, però, tothom rep la seva dosi de crítica (Ajuntament, ACA, Generalitat, Estat, SGAB, CMB…) d’una manera o altra, fent evident que havent canviat de segle ja fa uns anys seguim mantenint les mateixes inèrcies d’èpoques passades. Aconseguirem trencar-les algun dia?

Les meves altres impressions:

· 1a. Part

· 2a. Part

Nous enfocaments per millorar el rendiment de les xarxes de distribució

rendiment-xarxa

Aspectes a tenir en compte a l’hora de valorar el rendiment d’una xarxa. Font: Escuela del Agua

És la substitució de les canonades l’única solució a la baixada del rendiment d’una xarxa d’aigües potables? Segons Enric Castellví, Enginyer Industrial i Director de Planificació de l’empresa Aigües de Barcelona, hi ha un ampli ventall d’actuacions abans de procedir a la renovació d’aquestes.

I en què ens basem per prendre decisions alternatives a la substitució? Doncs en aquest cas hauríem d’ampliar la nostra perspectiva i mirar-nos la xarxa com un actiu que es pot gestionar en base al seu cicle de vida.

cicle-de-vida
Cicle de vida d’un actiu. Font: Escuela del Agua

Com podeu veure en aquest gràfic, el cicle de vida d’un actiu (per exemple, la xarxa de distribució d’aigua potable) té moltes fases on poder incidir per mantenir-ne el rendiment: es pot fer un diseny ben enfocat, una compra de material adient a les característiques de l’aigua, una instal·lació pensant en la seva resiliència, així com una explotació i un manteniment afinats. Finalment, la renovació i rehabilitació es deixen com a part final d’aquest cicle de vida, unes opcions també vàlides però que en qualsevol cas es deixarien com a últim recurs per les molèsties que suposen als ciutadans en forma de talls de subministrament o obres al carrer que n’afecten la mobilitat.

En resum, l’anàlisi del cicle de vida (ACV) i la correcta Gestió d’Actius són camps interrelacionats que empreses de tot arreu ja fa temps que es plantegen de tenir en compte. És més, qui sigui capaç d’introduir-los en el seu pla de negoci afegirà valor social i ambiental al projecte i obtindrà un extra de competitivitat de cara als nous reptes que planteja el segle XXI.

I si vols aprofundir-hi et convido a llegir l’entrevista sencera feta per la Escuela del Agua a Enric Castellví AQUÍ.