Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (i III)

– Aquest any estreneu el Màster en Recursos Hídrics, que entenc que és una revisió a fons de l’antic que ja oferia la Universitat de Girona.

Correcte. Fa un parell d’anys, a la reunió amb el Consell Assessor Sectorial del Campus de l’Aigua els hi vam proposar que ens ajudessin a millorar el Màster que ja oferíem des de en fa més de deu. Bàsicament el volíem fer més atractiu per als alumnes però també que hi hagués una major implicació de les empreses.

– I com va anar?

Vam estar parlant més de tres hores! Va ser la llavor del replantejament actual, bàsicament ens van dir el què moltes vegades veiem: els alumnes surten molt preparats a nivell teòric però són poc pràctics.

– Segueixen a dins de la bombolla de la universitat…

En certa mesura és així. Un dia un empresari em va dir això: “saben aprovar exàmens però millor que no hi hagi canvis d’un dia per l’altre, no saben com afrontar-los i si ho fan és amb por”. En definitiva ens van dir que si ens atrevíem a canviar aquesta dinàmica ens ajudarien amb tot.

– I així ho vau fer.

Sí, i hem estat dos anys amb un grup de treball amb vàries empreses refent el Màster. En un principi volíem ampliar continguts però haguéssim caigut en el mateix error d’abans, pel què al final ens vam preocupar de donar més coneixements generals de tipus pràctic com pot ser nocions d’enginyeria, economia, gestió empresarial i TICs.

– I el més significatiu, heu canviat la metodologia.

Hem copiat els de Medicina! A banda d’aprovar bé les assignatures han millorat amb el tracte amb els pacients. Podríem dir que són més humans…

– I els vostres alumnes?

Aprendran a atrevir-se a parlar amb els clients, a dialogar entre ells, a saber trobar informació pel seu compte… la metodologia ABP o Aprenentatge Basat en Projectes. Això ho capgira tot.

– Per exemple…

Hi ha una setmana dedicada a aigües potables, no hi ha classes magistrals. En lloc d’això imagina’t una ampolla d’aigua al mig de la taula, un grup de deu alumnes i un tutor. Comença un dels alumnes parlant sobre l’aigua de l’aixeta i que és millor que l’embotellada, però de sobte surt un altre alumne que diu que la de l’aigua té molt mal gust i llavors un altre hi afegeix una altra aportació.

Font: Orientación Andújar

– I de mica en mica van sortint tots els conceptes a tractar.

Sí, però llavors si el tutor (que ha estat observant sense participar en la discussió) veu que no han sortit tots els introdueix i acaba de rematar la classe. També es parla d’altres temes dels quals els alumnes han de buscar-ne la informació corresponent. Al cap d’uns dies es posa en comú per arribar ara ja sí a les conclusions finals guiats pel mateix tutor.

– Es complementa amb altres recursos educatius?

Els dimarts hi ha seminaris i dijous visites a laboratoris, empreses, etc. Es tracta de fer-ho molt més dinàmic i útil de cara al dia a dia del món laboral.

– Quin tant per cent representa tota aquesta feina desenvolupada per l’alumne?

Un 50%. L’altra meitat avalua coneixements en forma d’examen.

– Ja per acabar, com veus el model català de recerca?

Aquest és un tema el qual podríem estar parlant tot un dia sencer! Concretant… tot i que no és el millor model per nosaltres els investigadors, el veig bastant realista ja que està més orientat a què la innovació la faci l’empresa i no tant la universitat, d’aquesta manera acaba repercutint en els indicadors econòmics del país. En el fons és un model més ambiciós que el que està basat únicament en subvencions, tot i així és millorable.

– Gràcies pel teu temps Ignasi, espero tornar per aquí i seguir documentant el què aneu fent.

Estem a disposar. Fins la propera!

Continua la lectura de Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (i III)

Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

– El teu periple investigador comença amb la tesi doctoral.

Sí, la vaig centrar en l’aplicació de la IA en el camp de les depuradores d’aigües residuals, però era l’any 98 i el Big Data i Data Mining encara es trobaven a les beceroles. En definitiva, les dades “objectives” d’aquella època eren majoritàriament de mala qualitat, i per tant, nosaltres ens basàvem més en la percepció que tenia el cap de planta de la seva instal·lació: olor, color, funcionament línia de fangs, etc.

– Igualment vau ser uns avançats a la vostra època.

Pot ser… fa poc que les grans empreses del sector de l’aigua han començat a parlar de forma habitual de la IA. D’alguna forma el concepte ha traspassat els centres de recerca, entrant amb força en la indústria i ja és una realitat per a diversos sectors.

– Des que estàs a l’ICRA treballes amb diverses tecnologies, més concretament en membranes.

Sí, treballem en diferents tipus com són membranes de terciari, dessalinització, osmosi inversa i directa… Però també tenim una segona línia d’investigació igualment important dedicada a l’eliminació de fàrmacs, en fem el seguiment i veiem com es transformen en el medi, quins i com s’eliminen, toxicitat, etc. De fet l’ICRA és un referent per fer-ne les mesures.

– Relacionat amb el tema de membranes, abans has mencionat la Osmosi Directa. És una tecnologia interessant pel què fa a la reducció del consum energètic però té alguns inconvenients…

Efectivament, encara té molt camí per recórrer, tan sols hi ha 3 o 4 empreses que s’hi dediquen i hi ha problemes amb el tipus de solució salina a utilitzar. També tenim una legislació incompleta en reutilització d’aigües i la reposició d’aquestes membranes no té la mateixa agilitat que les convencionals, tot això sumat als càlculs de retorn econòmic fa que encara es vegi amb certa recança en el món de empresarial.

– Parlant d’empreses, vas participar en un estudi de reutilització d’aigües grises en un hotel de la Costa Brava. Surt a compte?

Econòmicament parlant l’hotel no nota aquest estalvi, ja que la factura d’aigua és una part molt petita de la seva despesa i si ho mirem des del punt de vista del consum d’aigua tampoc. Ara bé, si l’ajuntament algun dia ha de fer restriccions per sequera és evident que tindran un avantatge competitiu. Després també hi ha un tema de promoció com a empresa ambientalment responsable, que potser seria la part més aprofitable per ser un exemple de cara a l’ús sostenible del recurs.

Font: Dutch Water Sector

– I una millora en la Petjada Hídrica

També, però jo sóc bastant escèptic amb aquest tema. Tot i que reconec el valor de conscienciació que té aquest concepte crec que és molt difícil de calcular perquè els criteris són massa dispars per tenir-ne una visió acurada.

– “Comparativa a gran escala de diverses tecnologies en aigua reciclada, en especial èmfasi als MBR”. Em pots explicar l’objectiu d’aquest article en el què has col·laborat recentment?

Aquest article el vam escriure arrel de la manca de dades reals d’aquest tipus de tecnologia, i és per això que va acabar sortint a The MBR site. Les dades, que són de les licitacions de les plantes, es poden consultar al CEDEX. Un cop recopilades i analitzades vam veure que els MBR eren prou competitius en comparació als terciaris convencionals (filtres de sorra+desinfecció), a més de què s’obté una aigua final de més bona qualitat.

– Així, en contra del tòpic no hi ha tanta diferència a l’hora de tenir-los com a tractament terciari.

Sí, el què passa és que hem de veure quin ús volem que tingui l’aigua produïda per un tractament terciari, la volem per regar camps de golf? Per regadiu? Per recàrrega d’un aqüífer? Per neteja de carrers? O fins i tot per reutilització com a aigua potable…

– I en funció de l’ús final construir la tecnologia que s’hi adapti millor?

Efectivament, el què passa és que a Catalunya majoritàriament la tecnologia MBR s’ha construït per circumstàncies que no tenen massa a veure amb aquest criteri.

– És a dir que s’aboca a riu sense reaprofitar-la…

Llavors si ho compares amb una EDAR convencional sí que no surt a compte, ja que a més de no donar-li un segon ús aquesta tecnologia és aproximadament un 20% més cara. Un esforç en va. Continua la lectura de Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (II)

Entrevista a Ignasi Rodríguez-Roda Layret (I)

Ignasi Rodríguez-Roda Layret és professor de la Universitat de Girona al dept. d’Enginyeria Química des del 95, membre del grup de recerca LEQUIA, investigador en l’àrea de Tecnologia a l’ICRA i Director Científic al Campus de l’Aigua. A la primera part d’aquesta entrevista hem parlat de qui és qui en aquest complex ecosistema o Innovation Hub, un concepte que es vol potenciar, doncs implica associar la marca Girona-Aigua en el camp de la recerca a nivell internacional.

– Bon dia Ignasi, podries descriure breument els centres on estàs implicat actualment?

Bon dia Jordi, actualment estic repartit principalment entre el LEQUIA, l’ICRA i el Campus de l’Aigua.

El LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental) és un grup de recerca dins de la Universitat de Girona, el qual es dedica principalment a l’àrea de tractament biològic d’aigües residuals, tot i que ara ha començat a treballar també en les potables. És un grup dels més potents de la universitat.

En canvi l’ICRA (Institut Català de Recerca de l’Aigua) és un institut de recerca d’excel·lència que depèn de la Generalitat i en el qual es treballa en una línia més àgil, flexible o executiva. Un dels objectius principals és atreure talent estranger per fer bona recerca. Això a la universitat costa més perquè els professors no poden dedicar el 100% de la seva activitat a fer recerca ja que també han de donar classes, lluitar pels crèdits, fer gestions acadèmiques, etc.

– És l’ICRA un fet aïllat o forma part d’algun tipus de xarxa?

Pertany a la xarxa CERCA, que té uns 40 centres repartits per Catalunya. El què passa és que tot i ser una entitat dependent de la Generalitat, la UdG ha cedit 5 professors perquè ara sí, aquests puguin dedicar-se a temps complet a la recerca. Cadascun d’ells s’encarrega d’una àrea diferent, i jo com a professor “cedit” porto l’àrea de Tecnologies.

– Què és el Campus de l’Aigua?

El campus forma part d’una política sectorial iniciada per l’antic equip rector, aglutinant tots els actors de l’aigua en un concepte Market Driven. És a dir, no es reuneixen catedràtics i professors a dins la universitat per decidir la recerca, màsters, etc. sinó que primer es parla amb empreses, administracions, etc. per veure quines són les necessitats d’aquests actors per llavors tornar a la universitat i posar en marxa les línies de treball per poder cobrir aquestes necessitats. Per exemple, si a l’ACA li interessa més la posada en marxa de sistemes de depuració mitjançant membranes i a la universitat encara s’està fent feina en tractaments biològics, reenfocar la feina que es fa des dels departaments en aquest sentit.

– Qui hi forma part?

Hi ha unes 100 empreses associades col·labores, a més d’englobar-hi l’ICRA i el CEAB (Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Hi ha un Director Científic i una Project Manager, la Núria Frigola, que s’encarrega de la relació amb les empreses i ens permet promoure projectes més grans i transversals com el nou Màster en Recursos Hídrics.

– Per acabar amb aquest ecosistema hi hauria el Catalan Water Partnership…

Però aquest ja és diferent, el CWP és un cluster d’empreses on l’objectiu és ampliar i internacionalitzar el seu negoci. Per exemple, si de les 75 empreses que hi ha actualment n’hi ha 3 que volen vendre a Jordània, el CWP organitza missions, promoció, etc. o si hi ha interès d’entrar en el sector vinícola o de les TIC, busca les oportunitats que puguin sortir.

– I amb tot aquest conglomerat al final es busca algun concepte que ho englobi tot, la marca Girona-Aigua.

Sí, perquè una persona de fora li és igual si els projectes els porta un o altre si aquests funcionen, al final es queda amb el concepte global i creiem que una marca que relacioni Girona amb l’aigua acabaria de donar l’empenta en el posicionament del nostre ecosistema o com ens agrada dir-ho a nosaltres Innovation Hub.

Entrevista a Montserrat Termes (i III)

regulation
Regulador únic o no? Font: iAgua

A favor o en contra d’un regulador únic?

Tinc els meus dubtes sobre la seva implantació, sobretot si estem convençuts que volem recuperar els costos. De cara als costos, depenent d’on ve aquesta aigua la pots tenir a prop o lluny, la qualitat en origen pot variar molt (si l’agafes del Montseny o del Llobregat per exemple), etc. Si estandarditzem els costos mitjançant un regulador únic quan aquests depenen d’elements de quantitat, qualitat o localització ens podem trobar que uns hi perdin i altres hi guanyin massa, no m’acaba de convèncer. Però també entenc que a nivell de municipis, que solen ser els que posen la tarifa, n’hi ha alguns que tenen necessitats econòmiques en altres àmbits i acaben repercutint-ho en el rebut de l’aigua. És per això que els ajuntaments haurien d’exigir uns preus més “reals” a l’operador alhora que de forma transparent ho publiquessin de cara a la ciutadania, però no és un tema fàcil.

Ni definitiu…

No, de fet el més normal seria que quan una cosa no funciona la canviéssim, i si al cap d’uns anys no n’estem satisfets la tornem a posar en dubte i busquem la millor solució. Perquè al final tot és molt pendular, vam tenir una època que tot havia d’estar privatitzat i ara en tenim una altra en què tot ha de ser públic. Més enllà del model però, cal ser molt transparent perquè al cap i a la fi estem gestionant un servei públic.

Parlant de models i el corrent actual a favor de la gestió pública directa, jo no tinc tan clar que sigui l’únic que pot funcionar, com a mínim a priori.

Ara és el que està de moda i és molt llaminer perquè el que sempre llueix és l’estalvi de preu en la factura però és que hi ha hagut casos en què tot i que la gestió era pública no es tenien en compte les amortitzacions i clar, així l’aigua segur que és més barata. D’altra banda els que diuen que ens estalviem el benefici industrial quan la gestió la porta el sector públic… es podria entrar fàcilment en demagògia. Però bé, més enllà de si el servei ha de ser de gestió pública o privada, el que jo li demanaria al gestor és que fos eficient, que no entrés en pèrdues i es fessin les coses bé. De fet, jo sempre dic que ho ha de fer qui en sap, de la millor manera i amb els costos més baixos possibles.

la-gestion-del-agua
Cada vegada hi ha més interès per la gobernança de l’aigua. Font: IberLibro

I el nivell de servei?

Sí, això implica uns majors o menors costos també. Per exemple, si vius a Barcelona o a l’àrea metropolitana tens aigua les 24/7 durant tots els dies de l’any, si algú fa un tall normalment s’avisa, si hi ha algun problema aquest s’ha de resoldre abans de 24 hores, es tenen en compte les queixes o si hi ha alguna pèrdua s’han de posar d’acord entre l’empresa i l’usuari, etc. Tot això implica un nivell superior de servei respecte al mínim bàsic. Ara bé, si jo visc en un municipi on em tallen cada dos per tres l’aigua sense previ avís, m’estic mig dia sense aigua, la tornen a donar però al cap de res la tornen a treure, tenim un nivell de servei deficient. Per tant, depenent del nivell de servei hi aniran implícits més o menys costos… llavors ens hem de plantejar com a ciutadans quin nivell volem i fins a on volem pagar.

Per tant el model no és tan important.

Efectivament. Per exemple, pot ser que un municipi amb gestió privada sigui molt eficient però perquè el seu ajuntament (el regulador en aquest cas) ja se’n preocupa de què sigui així: hi està a sobre, porta uns controls exigents, té clar els indicadors a revisar, etc. això és el que realment volem, és un win-win. I ja et dic que els models van segons les modes, de l’onada liberalitzadora dels 80 al “tot ha de ser públic” d’ara. És un pèndol que es mou segons els excessos de cada bàndol i tenint en compte la literatura al respecte no podem afirmar amb rotunditat que cap model sigui superior a l’altre.

Però sembla ser que de benefici industrial ni parlar-ne, en el cas que sigui una gestió privada…

Però és que a banda de retribuir el capital, una part d’aquest benefici pot anar a I+D o a augmentar el sou dels treballadors, potser és per aquí per on hauríem d’avançar, pensar cap a on va el benefici i reflectir-ho al plec de condicions. De totes maneres si no retribuïm gens el capital no podrem fer noves inversions! I això també aplica en el cas de gestió publica directa, si no hi ha un benefici final com es podran portar a terme les millores necessàries per mantenir la qualitat del servei?

I les concessions són molt llargues…

Sí, i aquest és un tema polèmic, es podrien escurçar. Però alerta, si es fan massa curtes ens podem trobar amb el problema que l’empresa, sigui pública o privada, no té temps d’amortitzar les inversions que ha fet. Llavors potser hem de pensar en una altra manera de fer les coses, buscar un finançament per la inversió gran, un altre per l’O&M… però tampoc tinc massa clar el camí per implantar-ho.

agua-para-el-pueblo
Cartell a favor de la gestió pública directa. Font: Nueva Tribuna

Per acabar, vas veure “La Batalla de l’Aigua“? Quina opinió tens sobre el documental? 

Em va semblar que s’hi deien mitges veritats. Pel què fa a les presumptes  pressions rebudes a l’alcalde de Terrassa, el que no es pot fer és anar dient que n’has rebut però no denunciar-ho. Perquè en aquest cas i sent un documental d’aquest tipus necessites demostrar que el que dius és cert. En conjunt el documental no em va acabar d’agradar com a ciutadana perquè crec que no se’ns va donar totes les opcions, i això és cabdal en una emissió d’una televisió pública. Nosaltres al capdavall hem de ser capaços de discernir entre les diferents opcions que se’ns plantegen i això el documental no ho va mostrar. Definitivament vaig trobar a faltar més informació i de totes les parts, però essent un tema tan polititzat com aquest sembla inevitable.

Sembla ser que a París funciona el canvi a la gestió pública directa.

Però abans de res cal tenir en compte independentment de la gestió directa o indirecta el rebut s’anirà encarint amb el temps perquè els costos també augmenten en consonància. D’altra banda, anant al cas de París, em va sorprendre que en aquest cas no s’expliqués ben bé del tot. Segons tinc entès un cop es va fer el traspàs a l’Ajuntament aquest va fer una concessió per al manteniment a les mateixes empreses que en portaven la gestió abans, una gestió pública directa però amb subcontractació privada, una paradoxa.

eau-de-paris
Font: www.paris.fr

Al final em quedo amb la idea de què de fórmules n’hi ha moltes.

I no n’hi ha cap d’ideal.

Dependrà de cada cas, ara em queda més clar. Moltes gràcies Montse per aquesta entrevista i fins aviat.

A disposar!

Entrevista a Montserrat Termes (II)

estructura-tarifariaAnant al rebut de l’aigua, en el meu cas tan sols el 20% d’aquest es correspon a la que m’arriba a casa, la resta són impostos (cànon de l’aigua, taxes i IVA).

Sí però el cànon va destinat als costos de depuració i després també s’han de pagar les xarxes de sanejament, que surten de les llars per anar a les depuradores, tot això també s’ha de tenir en compte perquè és un tema de salut pública. Llavors en aquest rebut s’hi inclouria tant el fet de portar l’aigua a casa teva com el de transportar-la un cop usada a través del clavegueram per ser depurada i abocar a riu amb les garanties sanitàries i ecològiques que marca la llei. Si t’ho mires d’aquesta manera hauríem de pagar moltes coses en aquest rebut (captació, potabilització, transport, manteniment, depuració, obra nova, amortitzacions, etc.). I amb això tornem a la pedagogia, per exemple: les tovalloletes que es llencen pel vàter suposen un cost extraordinari quan aquestes arriben a les EDAR, fent un tap que col·lapsa de forma dramàtica la recepció d’aigua residual. Amb el petit gest de no llençar aquestes tovalloletes ja ens estaríem estalviant uns diners extra que s’han de destinar a aquest problema emergent i que com no pot ser d’altra manera acaben penalitzant en el nostre rebut.

I tot i això paguem poc en relació a altres béns…

De fet com a percentatge de la Renda Familiar Disponible, que seria la part que et queda dels teus ingressos un cop n’has pagat els impostos, moltes vegades no arriba ni a l’1%! Compara-ho amb la telefonia per exemple, aquest tant per cent és més elevat.

I més tenint en compte tota la infrastructura existent, mecanismes de depuració i potabilització, manteniment, controls de salut…

Si em permets un incís, cal tenir en ment la idea de què com menys embrutem o malgastem l’aigua en més bones condicions la podrem tornar a potabilitzar després, perquè ja saps que al llarg d’un riu l’aigua es capta per potabilitzar per llavors abocar-la depurada per, aigües avall tornar-la a tractar per a ús de boca, el que ja és una reutilització d’aquesta. Per tant, com en més bones condicions retornem aquesta aigua feta servir menys cost tindrà potabilitzar-la més endavant.

D’altra banda, amb el creixement de la població i donat que tenim una quantitat finita d’aigua, com més ús de forma eficient i més ben conservada estigui més tardarem a tornar a tenir problemes d’escassetat hídrica o sequera.

urban-water-cycleAra em fas pensar en un tema que al meu parer serà cabdal en els propers anys, la reutilització d’aigua. A Port de la Selva ho tenen clar de fa temps.

Sí, allà ja estan provant la reutilització indirecta d’aigua potable. De fet, en el nou Pla de Sequera de la Generalitat ja es comença a contemplar de forma tímida la reutilització, i això m’agrada tot i que no tinc clar si ha de ser com a últim recurs o no perquè encara no en tinc una opinió prou formada.

Ens hem de fixar amb els països capdavanters en la matèria, com diu el professor Rafael Mujeriego. En el seu cas se centra en la seva dilatada experiència a Califòrnia.

A més d’Israel, Austràlia i Singapur, que també són països mirall al meu parer.

Països amb tecnologia desenvolupada a partir dels problemes regulars d’estrés hídric.

Sí, a Israel treuen aigua de sota les pedres! Tot i que per raons geopolítiques costa de recopilar informació al respecte.

infiltracio-a-aqu%cc%88ifer
Infiltració d’aigua regenerada cap a aqüífer al Port de la Selva. Font: Projecte Demoware

Tornant a les tarifes, tu ets de la opinió que l’estructura tarifària ideal no existeix, però si fossis la responsable d’aplicar-la quina seria?

El que tinc clar és que hi ha d’haver una part de quota fixa i una altra de quota variable. La primera ajuda a recuperar tots els costos fixos (xarxa, inversions, manteniment, etc.) i la segona va lligada al consum. L’estructura actual de la part variable (per blocs) trobo que és un dels millor sistemes que hi ha. Amb tot, crec que s’hi podrien afegir uns complements en funció de, per exemple, en època de sequera augmentar la part dels blocs que correspon a aigua no bàsica i, un cop passada aquesta es tornen a baixar. En resum, depenent de la problemàtica que tinguis pots variar aquests complements amb l’objectiu de seguir oferint un servei de qualitat sense afectar en l’augment de costos associat per a l’operador.

És a dir, una estructura més flexible.

Sí, però encara no s’ha experimentat. I és que l’aigua no té un cost fix perquè com pots veure els costos no són mai els mateixos i ens hi hem d’anar adequant, tan com quan pugen com quan baixen, i a això últim s’hi ha de posar èmfasi.

comptador
Comptador. Font: Ayuntamiento de Sangüesa

Perquè sino ens quedem com amb la gasolina, que quan puja ho fa amb força però quan baixa ho fa de forma atenuada.

Justa la fusta. I això sí que no pot ser. Si el ciutadà té un bon comportament no s’ha de penalitzar, ans al contari, premiar i tot, i això vindria donat per aquests complements que he comentat abans.

Pot ser que a Chile tinguin els complements en funció hivern/estiu?

No ben bé, va lligat al seu consum mig. Si a l’estiu augmenten en un % aquest consum és quan se’ls hi aplica un complement de recàrrec. Però a casa nostra s’hauria de discutir quins complements són més adequats a la nostra realitat.